Les dues ànimes del FC Barcelona

El Barcelona té dues menes de socis. Als uns podríem anomenar-los més pròpiament abonats als espectacles del “Barcelona”. Per a aquests, l’únic interessant és veure molts i bons partits. Així l’abonament els resulta baratet.

N’hi ha també un estol, que potser no és del tot el nombrós que hom desitjaria, que es preocupa dels afers del Club i són els que avui estan capficats amb la qüestió del Secretariat general del “Barcelona”. S’han arribat a dir tantes coses!


Així començava el seu article Josep Ildefons, pseudònim de Josep Suñol i Garriga, a La Nau del 22 de novembre del 1927. A la dècada dels vint, l’esport, i el futbol més que cap altra disciplina, s’havia convertit en un espectacle de masses, s’havia introduït el professionalisme i el FC Barcelona mirava d’adaptar-hi les seves estructures. El club ja no podia ser gestionat amb la bona voluntat dels directius només i per això va obrir un concurs públic per a la contractació d’un Secretari general, amb un sou de 18.000 pessetes anuals. L’afer va moure força soroll; n’hi havia que afirmaven saber que el concurs era una mera pantomima perquè la plaça ja estava adjudicada d’abans.

Tant se val, perquè si m’he fixat en aquest article és per a posar en evidència que ja en els anys vint es parlava de l’existència de dues maneres distintes d’entendre el FC Barcelona. Molt més endavant, el president Agustí Montal també va parlar en un dels seus discursos dels “dos Barces”. Uns anys abans, el president Narcís de Carreras havia deixat anar la frase el Barça és més que un club i escriptors i periodistes com Manuel Vázquez Montalbán o Joan Josep Artells havien teoritzat els sentiments de pertinença i identificació col·lectiva que el Barça proporciona a una part dels seus aficionats. Vull dir que tot plegat ve de molt lluny i ha travessat distintes èpoques i que no té res a veure amb les victòries o les derrotes de l’equip.

Tot al llarg de la seva història, en el FC Barcelona han conviscut dues ànimes. Les dues volen la victòria de l’equip i totes dues s’enorgulleixen de pertànyer a més que un club. La diferència és un accent: per als uns, el que val és la victòria, per als altres, la manera com s’obté i el significat que se li dóna.

Jo sempre m’he arrenglerat amb els segons per dos motius: primer, perquè em sembla que el futbol i el FC Barcelona són uns instruments potentíssims i veig que el país no va sobrat d’institucions d’aquesta transcendència. I, segon, molt més decisiu, perquè crec que l’esport conté en la seva essència uns valors positius -també en té de negatius però aquests hem de procurar d’eradicar-los- d’esforç, disciplina, treball en equip, saber guanyar i saber perdre, noblesa, etc., que ben emprats ens ajuden a ser millors cada dia.

No obstant, sempre he pensat també que l’existència d’aquestes dues ànimes beneficia d’una manera majúscula el FC Barcelona, perquè el debat sempre enriqueix i perquè, en darrer terme, la dialèctica entre l’una i l’altra fan que el club no perdi l’equilibri.

Una i altra ànima s’han anat alternant en la direcció de l’entitat. Probablement, el debat que s’ha muntat avui per la publicitat de Qatar Foundation i l’Unicef mostra clarament la frontera de divisió entre una ànima i l’altra. Fer-les conviure a la samarreta fóra obtenir la quadratura del cercle, una síntesi tan perfecte, que gairebé sembla impossible.

Advertisements

67 thoughts on “Les dues ànimes del FC Barcelona

  1. Doncs a mi em sembla que els actual dirigents del club, d’ànima no en tenen gaire. Avui he vist a la premsa que la publicitat de Qatar desbanca a UNICEF. Quina tristesa…

  2. Me parece que el artículo confunde porque mezcla algunas polémicas (que siempre las ha habido) con la idea de las dos almas (mucho más conceptual) que vale para el PSC pero no acabo de ver para el Barça. El club tiene aproximadamente 120 mil almas o 150mil almas, más o menos. No recuerdo el último censo.

    De hecho según el artículo de Sunyol, todos los que participamos en este blog asiduamente, y que siempre nos estamos dando cera, siempre desde el respeto, pensemos lo que pensemos, seríamos un alma, y los que tan se n’en fot mientras el Barça gane, serían otra.

    A menudo, de todas esas decenas de miles de almas, a unas les gustaría que el presidente fuera Pepito, a otras Menganito. A unas les gusta que le Barça gane siempre, no importa cómo, a otras que juegue bien y primoroso, aunque no gane. A unas les parece que Qatar no es lo mismo que Uzbequistán y a otras no. Algunas cambian de opinión (Cruyff) a menudo, y otras son más inmovilistas. Unos creíamos que debía ser Zubi, y otros Urruti. Ahora, hay de los que piensan que Iniesta, mejor que Xavi, mejor que Messi, pero casi todos se lo darían a los tres. Unos son impresentables, como los Boixos y los demás rechazamos la violencia. Algunos, equivocadamente, rompían los carnets a media temporada, o decían que no se harían socios hasta que Núñez se fuera, o deseaban que el Barça perdiera para que hubiera un merdé y se solucionara todo y otros que el Barça no pierda nunca. Los hay que hubieran vendido a Ronaldinho, y los hay que no. Unos pañolada y otros pañolada mai!!. Los hay que son más antimadridistas que culés, y los hay que tan se val lo que hagan en Madrid mientras el Barça gane. El 90% hubiera fichado a Mourinho antes que a Guardiola, pero ahora callan o no recuerdan. Algunos creen que Kubala y las cinco copas, otros que el Dream Team de Cruyff, los demás que el PepTeam de Guardiola.

    Osea, que nada de dos almas, no hay maniqueísmo que valga, hay infinidad de grises en el blanco y negro. Yo no creo en esa pretendida división blaugrana, no la palpo en el Estadi. Allí no veo pañuelos, veo mosaicos. Todos cantamos el himno, y disfrutamos de los goles. Yo por ejemplo, me alinearía en muchas cosas a favor de lo que piensa Badía y en otras, como es público y notorio estoy en desacuerdo. Pero estoy convencido que Jordi Badía no es menos culé que yo, ojo, tampoco tiene posibilidad de serlo más, como mucho igual, aunque diferente.

    • Dos almas no sé, pero que para muchos como tú la realidad es “conmigo o contra mí” es, a estas alturas, incuestionable. Porque lo que cuentan son las actitudes, no las palabras, y tanto ahora como antes de que entrara esta junta, el barcelonismo se ha parapetado en trincheras desde las que cualquier discordia es una ataque del que defenderse aún a costa de mandar a paseo la coherencia, el sentido o común o ambas cosas a la vez.

      Lo único que no comparto de Badía es que esto sea una particularidad del barcelonismo. Por desgracia, este encorsetado fundamentalismo religioso que se asemeja cada vez más a comportamientos propios de gruppies adolescentes en inherente casi a cualquier corriente de opinión donde se buscan argumentos para defenderse o atacar un hecho sentenciado antes de pasar por el tamiz de la reflexión propia.

      Fiar el cerebro en el de otro, en el del gurú de turno, y mandar a paseo el propio se ha convertido en regla y la excepción es marcada con alguna letra escarlata.

  3. Ara no tinc temps, però al vespre hi tornaré, companyes i companys.
    Però em sembla erron creure que els temps canviants no canvien les societats, les persoes, i els clubs. Fins el 1978 no va tornar el President Tarradellas. I fins el1980 no varem tornar a tenir Generalitat de Catalunya, amg governants elegits democràticament. Des del 1936. Molts anys. Moltes generacions. Molts canvis socials. Mols canvis tecnològics. Molts canvis comunicatius. Molts canvis educatius. Quan en Suñol escribia això,no hi havia IVA, ni Impost sobre la Renda, ni de Societats, ni sanitat gratuta universal, ni pensions, …I no es un ca de Catalunya , els canvishan estat molts arreu del món. Mirar amb els ulls de fa 90 o 80 anys la societat d’avui no duu enlloc. En lloc No es realisme. Es voler quedar com estàtues de sal…………….de manera interessada….i sel.lectiva.
    No hi ha, ni hi hagut dues ànimes, hi ha diverses sensibilitats, comés lògic, hi ha pluralisme d’opinions, com es bó, lògic, sa i necessari. El llenguatge epic selectiu, normalment, serveix per amagar coses no massa maques.
    Dues ànimes van ser les del enfrontament entre germans de la guerra civil. Desgaciadament.
    Però el pluralisme és imprescindible. Es la garantia frot el risc de disctadures, de pretesos pensaments únics, d’ortodòxies escleròtiques que no s’adapten als temps reals, i del risc de caure en una pretesa -i falsa- necessitat de nous messies. Ningú es imprecindible en cap organització. Ni a l’Esglèsia, que fa 2.000 anys que funciona, i que també integra pluralismes, i punts de vista diversos. (o a altres esglèsies, el mateix.).
    Es un “simplisme”, un “defecte de síntesi d’adolescència, creure que nomes hi ha dues vies de tren, o dos camins, o el davant i el darrera. Simplificacio no realista, absurda, en ciencies socials. Quantes ànimes convivim a Catalunya? dos? Ni pensar-hi. Potser no ribem als 7 milions i mig, però, per sort, cada persona humana es diferent, pensa diferent, canvi a d’opinió de manera diferent, i NO HI HA RES PREDETERMINAT. Ni el marxisme leni isme que se n’ha anat a fer punyetes , desprès de moltes desgràcies. Doncs al Barça convivim desenes de milers de socis, i de simpatitzants, amb sensibilitat, formació, i punts de vista diferents. No nomes dos, burda simplificació, sino moltíssimes, milers diferents de visions del club, en cada moment, i en cada moment de la temporada i de la vida.
    Bé, Arribo tard a un altre lloc. Però no me’n vaig a AbuDabi. Tornare desprès. Cordialment
    Andreu

  4. Jordi em sembla que vols ser massa profund, massa filosòfic… crec que només hi ha la puta rancúnia (digue-li Rosell, Laporta, Núñez, Cruyff… amb els seus “ismes”) que ens fa perdre el seny o ens fa posar el nostre “isme” particular per davant del que hauria de ser primer i comú: el barcelonisme.
    Això només s’aguanta perquè l’equip guanya. Exactament igual que amb el president anterior. Em comencen a fotre fàstic tots.

  5. Repito que es maniqueismo: ¿A qué alma pertenecía Cruyff, en 2005, cuando defendía la publicidad en la camiseta de una empresa comercial (entonces ni se imaginaba lo de Unicef), y a qué alma pertenece ahora que se ha desdicho a sí mismo (dice que es de tontos no cambiar de opinión, ¿ pero cuando era tonto, antes o ahora? y ¿Si lo era antes, cuándo ha dejado de serlo?)… ¿Qué alma tenía Laporta cuando firmaba con Herbalife (empresa piramidal) para publicidad en las camisetas, y cuál tenía cuando firmaba con Unicef?… ¿A qué alma pertenecía Rosell, cuando era “Sandrusco” y le besoteaban las mejillas en 2003, y qué alma encarnaba cuando se convirtió en “Alexandre” en 2010?… ¿Apelando a qué alma romántica se prefería regalar las entradas de París a personajes famosos, antes que ponerlas a la venta entre los socios?… ¿La decisión de destrozar el Barça de basket echando a Saras fue en aras de mejorar el juego o fue una decisión económica pura y dura?… ¿Y querer vender “el Mini” para hacer pisos, a qué alma pertenece?… ¿Qué sentimiento nacional, de qué alma, se tenía cuando se denunciaba a TV3 y se le prohibía la entrada al Estadi de las cámaras?… ¿No era por puro dinero?…¿Por qué llevamos camisetas de Nike, de diferentes colores a los blaugranas cuando jugamos fuera de nuestro Estadi y no la nuestra, aunque el equipo contrario no tenga colores parecidos a los nuestros, sino es por el puro y vil metal?, pues nada, maniqueismo barato. Si nos quieren vender la moto, de que los que están por la pela son unos, y los románticos son otros, creo que han pinchado con hueso…

    • Resulta un poco cómico que reniegues del maniqueísmo cuando tú único discurso es atacar a Laporta para defender a Rosell. Eso es puro y duro maniqueismo, o conmigo o contra mí.

  6. Jordi, crec que l’amic Carles te rao: es un gran article. I no, no crec com diu l’amic Josep que vulgius ser massa profund o massa filosofic…..ara be, jo anire mes enlla:

    jo penso que la disparitat d’opinions/sentiments no es un tret Catala??
    no vull aprofundir massa pero no ha passat sempre?
    Compromis de Casp
    Nyerros i Cadells
    les esquerres durant la Guerra Civil i el tripartit
    els nacionalistes/independentistes avui en dia….
    i mil moments mes que no ens sabem unir…..es collonut debatir-com fem aqui- i intercanviar idees i es aquest fet de poder triar i opinar el que sempre ens fara ser mes que un club (per molt que algu digui que ja no ho som)….pero hi ha moments en que hauriem de fer un esforc i remar tots a una….

    Pregunta: creieu que l’Alves s’ha de renovar a qualsevol preu? jo crec que no.

      • nyerros=bandolers dels senyors=burgesia=rosell
        cadells=bandolers del poble=laportistes?

        mala llet, no? o sóc jo que malpenso?

        salut i barça!

  7. Amigo p_v_i, deje ya de mentir con lo de Cruijff (perdone que le llame mentiroso, pero entendera que las alternativas son peores). Ya lo explico el en rueda de prensa: la situación no es la misma. Y no solo se refiere a la economica, no. Para que usted lo entienda, tampoco es lo mismo pasar de nada a publicidad que pasar de Unicef a publicidad. A usted y a Rosell les puede parecer que sí es lo mismo, pero resulta que a Cruijff y a mi nos parece que no es lo mismo. Respeteselo, hombre, es su opinion y ya esta, pero deje de mentir ya con eso.

    • Amic Lars, no fotis home!

      Per mi l’amic p_V_i en aquest cas te rao….quan Cruyff defensava la seva opinio l’any 2005 s’estava parlant de Beijing08, Bwin, Herbalife, etc….l’idea d’Unicef va venir mes tard….aixi que no es plantejava de passar a no publicitat a Unicef….informa’t be.
      I la situacio economica no es la mateixa no….el deute s’ha quasi be doblat…

      Amic Josep,

      jo diria que els rossellistes son els Cadells(nobles partidaris de camperols i ciutadans) i els laportistes son els Nyerros (nobles a favor dels senyors), ho dic perque qui esta a favor dels camperols i ciutadans no utilitza la pujada de les quotes de socis com a aval bancari…

      • Òstia no fotis! Rosell es un Nyerro! És un “senyor de barcelona”. En canvi Laporta seria un Cadell (recorda que és l’únic president del Barça que no es “tribunero”).
        Les qüotes com a aval? I qui et diu que el crèdit sindicat actual no està avalat per les qüotes dels socis?

        Salut i Barça!

    • Amic canadian, potser no m’ha entes voste, pero quan en Cruijff va escriure el que va escriure, el Barca no duia publicitat a la samarreta, oi? Es a dir, es tractava d’un pas del no res a publicitat comercial. Ara no es el mateix, ara es passa d’Unicef (que es l’eix principal del ‘mes que un club’ a nivell internacional) a publicitat comercial. Repeteixo que a voste i a en p_v_i i a en Rosell els hi pot semblar que no hi ha diferencia entre les dues situacions; el cas en que per en Cruijff si que n’hi ha. I jo i molta gent amb qui he parlat no necessariament laportistes histerics estem d’acord amb el que en Cruijff ha dit.

    • I tot aixo sense jutjar el que fot mes fastic de tot plegat: que farem publicitat d’un regim de merda.
      Ben vist, Jordi, a l’article amb aquesta part del barcelonisme que no te valors, que nomes vol guanyar.

  8. Marc:
    Intentaré en lo sucesivo ser tan ecuánime como lo es usted, que nunca ataca a nadie y está abierto a todas las opiniones. Aprender de sus atinados comentarios, me llevará, seguro, a tener una posición centrada sin tomar posicionamientos prejuiciosos contra nadie. Gracias por señalarme el camino…

    Aunque… ¿No se le ha ocurrido pensar que si no estamos de acuerdo casi nunca, es porque a usted le ocurre otro tanto, en sentido contrario?…

    Aunque con una diferencia, yo a Laporta, cuando llevaba 6 meses de presidente (y eso que el equipo iba muy mal…) no le había criticado en absoluto. Le había votado, y creía en él… y entendí que los que no le votaron, y perdieron las elecciones plegaran velas y le dejaran hacer.

    ¿Sabe cuándo empecé a criticar a Laporta? AÑOS DESPUÉS. Cuando empezó a no gustarle a los suyos, ni a sí mismo. ¿Cuando empecé a no creer en él? el día que se miró en una pantalla de TV3, haciendo las chorradas que había hecho, y dijo no reconocerse… a partir de ahí, no volví a creer en él como presidente. Y empecé a no soportar todos los errores que había ido acumulando. Entonces y sólo entonces, eché la vista atrás recordando sus tropelías… Pero no fuí el único… Yo no firmé para que hubiera voto de censura porque no me gusta ese contra-sistema, pero una vez convocado, voté junto al 63% que no le quería… Y otra decepción, no supo leer aquellos resultados… Y más de los suyos abandonándole… Y así, hasta hoy.

    Pero usted, que ni siquiera sabe lo que puede llegar a hacer Rosell, ni bueno ni malo, porque no ha tenido margen de maniobra, porque lleva MUY POCOS DÍAS de mandato, habla de los grandes errores que comete, y de los que cometerá. Muchos de los que piensan como usted, nos describían un futuro apocalíptico, Guardiola saliendo del club y el Barça plegado a Florentino y demás tragedias, nada de eso tiene visos de ocurrir. Pero sin embargo, DESDE EL DÍA DE SU TOMA DE POSESIÓN, han sido críticos con un presidente al que no conocían, al que no conocen, al que no conocemos todavía.

    Y eso es más de lo que tuvo que soportar Laporta. No recuerdan aquellos primeros años triunfantes en imagen, con unanimidad absoluta, los políticos se peleaban por salir en la Vanguardia tomando un café con el “Kennedy catalán”. La figura de Laporta era valorada, y no tenía oposición… ¿Quién estropeó eso?, el propio Laporta… que no hizo autocrítica aquel día en TV3, no la hizo el día del “loro”, no la hizo el día de la censura, y no la hacen los que le defienden ciegamente… o es que no se equivocó nunca y tiene usted razón, sólo es mi discurso, Laporta fue perfecto y yo injusto… Puede ser.

    También puede ser que yo defienda en exceso la figura de Rosell, sin saber qué puede llegar a hacer, porque no le conozco lo suficiente. Pero algunos comentarios, me hacen defenderle con demasiada vehemencia, porque me parecen injustos… Puede ser.

    Y no se equivoque. Si a Laporta le hubieran puesto verde a los 6 meses de mandato, también le hubiera defendido del mismo modo. Se lo aseguro.

    Lars:
    No he mentido en absoluto, me remito a recoger los dos artículos y dar mi opinión, que es tan válida como la suya… Por cierto, la mía no es sólo mía, sino que muchos profesionales de la información opinan parecido a como lo hago yo. De hecho, yo respeto la opinión de Cruyff, y su cambio de opinión (pero si es él mismo quien señala que ha cambiado de opinión, es usted más cruyffista que Cruyff)… Me limito a señalarlo… y he incidido en que no ha sido de mala fe, sino debido a que es muy mayor y tiene mala memoria. Y he sido generoso porque Cruyff también ha criticado a Messi, ¡Por sus pocos conocimientos de inglés!, y me podía haber explayado con eso… pero no quiero criticar a las personas mayores…

    • La verdad es que he leído someramente tu mensaje porque sigue pareciendo bastante cómico.

      Lo primero, no me hagas paradigma de una ecuanimidad que no ejerzo ni pretendo, me basta y me sobra con tratar de ser coherente que trabajo me lleva, tengo que pensar más de dos y de tres segundos antes de decir algo porque mis sentencias merecen juicio. Se que te debe sonar algo extravagante pero es un proceso que nunca evito. Llámame tiquismiquis.

      Lo segundo, no pretendo señalarte ningún camino. Por lo poco que te leo sería un esfuerzo desalentador señalarte algo si no dejas de mirarme el dedo.

      En lo tercero, sé que no la has escuchado pero te pido disculpas por no haber podido contener la una risita. Pequeña, se te lo juro, y además, me he llevado enseguida la mano a la boca para poder ahogarla, no pretendo ser descortés. Pero compréndelo, que contestes a un mensaje mío de apenas cuatro líneas exponiendo tu visión maniquea de la realidad haciendo explícita tu postura del “conmigo o contra mí” y que trates de rebatir mi opinión insistiendo en si me he preguntado si mi opinión es consecuencia que no estoy contigo sino contra ti, incoscientmente me ha parecido un chiste. Claro que, puede pasar que en realidad seas muy de la broma y no debía haber reprimido mi reacción.

      Lo cuarto, hombre, creo que no es el momento ni el espacio para que me cuentes tu vida. Agradezco y me abruma que deposites tanta confianza en mí pero creo que no merezco el halago.

      Lo quinto, creo que me debes confundir con alguna otra persona porque yo no recuerdo haber criticado nunca lo que aún no ha hecho Rosell. Sí, quizá haya hecho alguna crítica sobre alguna de sus decisiones porque, es normal y saludable tener opinión. En cualquier caso, despierta mi curiosidad que por haber expresado alguna crítica llegues a la conclusión de que soy capaz de juzgar lo que áun no ha hecho e incluso me incluyes en una especie de legión y expones y te lamentas de lo que nunca he expresado. ¿Esa tu visión sobre mí? ¿O estoy contigo o estoy con ellos? ¿O estoy con Rosell o contra él?. Jo, esto es un bucle.

      Mira, el único exceso que cometes no es defender con vehemencia a Rosell, el único exceso que cometes es meterte en una trinchera que tú mismo has cavado.

      Fiscalizar las decisiones del club, poner en duda y cotejar todas las verdades que salgan de él, tomar perspectiva en el juicio y escuchar sin prejuicios a todas las partes que lo forman es un ejercicio, no sólo saludable, indiscutiblemente deseable.

      Y yo, lo que de verdad lamento, es que personas inteligentes como tú me lo pareces se parapeten detrás de la inquina, justificada o no, a Laporta para defender con un fundamentalismo más cercano a la religión a La Némesis en la que se ha querido convertir Rosell.

      Hay una maravillosa escena de la Vida de Brian que ha usado recientemente el PSC en su campaña electoral, espero que la identifiques.

      ¿Qué han hecho los romanos?

  9. Estimado p_v_i, por una vez ha acertado usted en algo, si, soy cruyffista, como afortunadamente lo es Guardiola, quien no se si le hubiera servido a usted de excusa para intentar colarnos lo de Catar en el caso de que esa mocion de censura de la que habla hubiera triunfado. Por que?, se preguntara; pues muy sencillo, porque habia que ser cruyffista como lo era Laporta para elegir a otro cruyffista como lo es Guardiola.

    El resto de su respuesta es un desproposito, como acostumbra, aunque me obligo a puntualizarle una cosa: no todas las opiniones son igual de validas; no, si algunas contienen juicios falsos o una manifiesta falta de comprension del asunto como a usted le pasa con la cuestion Cruijff; ya que usted me dice que no miente, sera entonces que no entiende.

    • Mi valoración no es tan rara, ni es debida a mi falta de entendederas, en todo caso, parece que casi todos los medios de comunicación valoran como yo, que Cruyff ha patinado en este caso… con lo cual, si no le hemos entendido prácticamente nadie, será que no se ha sabido explicar. O él, o el que le escribe los artículos…

      Futbolísticamente hablando, yo soy cruyffista. Aunque de opinólogo no me gusta nada, de adivino es muy, muy malo, de poder fáctico me parece mafiosoide, y creo que se está haciendo mayor a una velocidad importante…eso no quita que su concepto futbolístico haya sido uno de los mayores regalos que nos han dado a nivel de club. Siempre lo he dicho. Aunque la idea no es la misma, y ha evolucionado para bien, con Rijkaard y después con Guardiola, que han aplicado un poco del conocimiento que adquirieron en Italia, a nivel de profesionalización de los asistentes y exigencia física…

      No me ha entendido bien, yo, y el 63% de los socios votamos para que Laporta se hubiera ido a su casa aquel año. Pero la Moción no prosperó, y defendí (si me conociera se hubiera enterado) en algunos blogs, éste todavía no lo conocía, que no se podía pedir que Laporta dimitiera con los estatutos en la mano, y que no debía haber pañoladas, ni nada por el estilo, por el bien del club. Pero asimismo, lamenté, que Jan Laporta, no hiciera autocrítica. Simplemente se limitó a ignorar el resultado, como si hubiera ganado aquella votación. Tuvo una oportunidad de oro para rectificar algunas cosas, y la desaprovechó… Sr. Lars, usted no me conoce, y hace prejuicios continuamente sobre mí.

      También reconocí a su debido tiempo, que gracias a Dios, Laporta fichó a Guardiola, en contra de mi opinión y de las encuestas que en su momento, reflejaban que el preferido era Mourinho (yo me hubiera decantado por Wenger, si hubiera querido venir) La diferencia es que yo no me escondo, como hacen aquel 90% que entonces pensaban de esa manera. Hoy todos son Guardiolistas.

      Un dato personal, yo estudié en el mismo instituto que Pep, iba un año por debajo mío, y siempre le he tenido mucho aprecio. Era un niño cuando llegó, muy bajito, que de pronto dió un estirón, era muy de pueblo, sano y humilde, (estoy convencido que odía que le traten como a un Dios) y desde entonces se le veía su barcelonismo por todos los poros. Y por eso, en la temporada que podían haber pañoladas, por lo de la Moción, no quería que Pep pudiera acabar pagando el clima enrarecido. Por eso era contrario. Creí, equivocadamente, que estaba verde, por falta de experiencia. También lo he reconocido en varios sitios.

      Desde luego, y aunque usted descalifica como despropósito mis intervenciones, yo las suyas las tengo en mucha estima, porque son una manera de ver las cosas, completamente diferente a como las veo yo.

      En cuanto a lo del “mes que un club internacional”, me remito a lo que le han contestado, desde Canadá, y es una sensación con la que me encuentro en otros lugares a los que viajo. El caso al revés: ¿Cuántos de ustedes sabían que Boca Juniors, que tenía Unicef en la camiseta, este año ya no la lleva? Sean sinceros, ni uno… Dificilmente podía cambiar nuestra opinión sobre la grandeza de Boca, si eso para nosotros, y para el mundo, no ha sido noticia…

    • Estimado p_v_i, deje de intentar colar argumentos de autoridad y limitese a los suyos. Usted creera en la independencia y el buen juicio de los medios; bien, yo no, yo veo a una parte importante de esos medios al servicio de unos intereses de grupo y personales pasando una serie de facturas, muy especialmente a Cruijff, a quien curiosamente Pep no se cansa de elogiar.

      Vaya, y resulta que usted tambien es cruyffista; supongo que eso le habra ayudado a no tener que renegar de Wembley como en su momento hicieron primero el Nunyez crepuscular, despues el Gaspart posnunyista. No obstante, le agradeceria que me explicitara esas supuestas carencias como opinador/adivino/poder factico; acaso cuando recomendo a Rijkaard se equivoco? O cuando advirtio de que habia demasiados brasilenyos en el vestuario (en epoca de vacas gordas, no olvidemos, y por supuesto, se le llamo ventajista)? Quizas se equivoco cuando hizo los articulos anti-Mourinho antes de que se eligiera al sustituto de Rijkaard? O quizas cuando dijo tras el segundo partido del Barca de Guardiola, acabado en empate, que el Barca habia hecho el mejor partido en anyos? Todas ellas posiciones muy ventajistas, claro, pero de las que el barca ha salido estrepitosamente ganando. Ganando, de hecho, como no lo ha hecho nunca; o como solo lo habia hecho cuando Cruijff estaba en el club. Bien su apreciacion de que Cruijff chochea es tan bochornosa que mejor no discutirla.

      En cuanto a su valoracion de la respuesta de Laporta a la mocion, estoy fundamentalmente de acuerdo. Yo tambien me hubiera ido, en condiciones normales. Pero entiendo que Laporta tuviera la impresion de que todo era una maniobra de poderes muy facticos para echarlo del Barca, y que dejarlo era hacerles el juego. Es decir, entiendo que se quedara, y afortunadamente lo hizo, porque aunque Andreu senyalo el otro dia muy acertadamente que el merito es de jugadores y tecnicos, el presidente tiene cuando menos el merito de elegirlos bien. Y aqui hay que reconocer que Laporta fue capaz de elegir bien dos veces, y dos veces en que el Barca estaba completamente destruido. Probablemente el ser cruyffista ayudo a Laporta a acertar esas dos veces. Veremos si el dia en que le toque a Rosell hay tanta coherencia…

  10. Aixo es la hostia! aquests intercanvis d’opinions es el que fa que sempre serem mes que un club….

    Amic Lars, aixo que dius que “ara es passa d’Unicef (que es l’eix principal del ‘mes que un club’ a nivell internacional) a publicitat comercial.” es una fal.lacia…..se que visc al Canada pero aqui el Messi no el coneix ningu…fins it tot una vegada un amic em va venir tot indignat demanant-me explicacions com Unicef pagava diners al Barca per sortit a la semarreta..li vaig haver d’explicar que era el reves…. Som mes que un club per moltes coses i no nomes per la samarreta/publicitat o el que li vulguis afegir….

    En Cruyff va dir que demanar responsabilitat a la junta afectaria negativament l’equip….26-0 des d’aleshores amb el millor futbol ever…..

    Pregunta: Mireia Belmonte ha de tornar les dues medalles d’or per haver-les guanyades en un pais amb un “regim de merda” com diu l’amic Lars?

    • Amic canadian, doncs jo visc a Alemanya i aqui al Messi el coneix tothom i tothom sap que el Barca duia publicitat d’unicef a la samarreta. El que ningu no sap, li puc assegurar, son les raons per les quals certes generacions de catalans i fins i tot espanyols perceben el Barca com a “mes que un club”. Vagi ara voste amb raons locals a vendre aquesta idea del “mes que un club” a l’estranger i ja m’explicara…

      Que vol que li digui, a l’estranger la percepcio que hi ha, erronia o no, es que el Barca tot just acaba d’entrar a l’elit del futbol europeu (justament a l’epoca Rijkaard). Es a dir, no hi existeix cap mistica Barca mes enlla de guanyar -aixo de jugar mes o menys be no serveix des d’un punt de vista de marketing si no es guanya- i d’Unicef, que indubtablement el feia un equip simpatic per a tothom. Ser un equip simpatic, l’unic universalment simpatic de fet, facilita la tasca de diferenciar i reforcar la marca, i es aixo exactament el que critica en Johan: que no li sembla be perdre el que te el Barca i no te ningu mes. Aixo s’enten facilment, i no es opinable. El que es opinable es la trascendencia d’aquesta decisio. I ha quedat molt clar que per a voste i per a en Rosell te una importancia relativa. Molt be, m’agradaria que en Cruijff i jo poguessim discrepar sense ser titllats d’avantatjistes.

  11. Sobre les ànimes del Barça (continuacio).

    Es tant plural, el Barça, hi ha tanta gent que opina sobre tot, i canvia de criteri cada setmana (potser més abans), que pot semblar que tothom està pendent del que passa aCan Barça. I no es pas veritat. Tothom està pendents del primer equip de futbol, del joc que fa, de si fa disfrutar (com ara, i ja fa temps..), i dels resultats i si “anem” líders” o no. De les altres coses, hi ha un determinat nombre de gent que ho segueix tot, i la gran majoria de gent, que ho segueix per les teles i ràdios o pels diaris (els qui llegeixen diaris).

    Crec que, amb tota la gran imeravellosa diversitat d’opinions que tenim, si anem al que es fonamental, (perquè l’ànima es molt decisiva), crec que compartim prou bé una sèrie de valors importants del Barça, i que ens podem diferenciar en d’altres que no considerem fonamentals.

    Aixi, segur que entre l’adn del barcelonisme està l’obertura, la capacitat d’integració del club, a tota la gent que viu i treballa a Catalunya, sense preguntar ni importar gens on s’ha nascut, quins estudis es tenen, quina feina es fa, quin nivell de renda tenim, quines ides polítiques o socials tenim, si en tenim, . El que diu, perfectament, l’extraordinari himne del Barça, i la seva lletra meravellosa. Allò es l’anima del Barça, la única ànima del Barça que tots compartim, tots, molt més unanimenent, per exemple, que el Virolai per a entendre Montserrat.

    El Barça és un club català independent. Cap grup de pressió, cap classe,cap grup econòmic, pot dominar el Barça. Ni la Generalitat, ni l’Ajuntament de Barcelona ni cap institució, el Barça es iserà independent de tots ells. Si alguna vegada sembles que s’estava produintl els socis es revoltarien, de ben segur. I no volem ser societat anònima, ni empresa, ni res que no sigui un Club esportiu, propietat mancomunada dels socis. I el nostre Club de futbol juga al Nou Camp, que es la nostra Sagrada Familia, No volem marxar, mai, del Nou Camp. AIxò tmabé es intocable.

    El Barça es, sobretot, el primer equip de futbol. Es el que marca com va el club. En això tots estem units, tots tenim la mateixa ànima: sempre els primers, sempre a guanyar i gairebe sempre bon joc.. Però, tot i el que estem disfrutant fa 20 anys…el guanyar els tìtols, tots els que es puguin, i, com a mínim, estar en disposició de guanyar-los fins casi el final deles competicions, es el que ens uneix. I si amb joc poc espectacular es guanya, preferim col.lectivament la victòria. El joc espectacular d’ara, i de fa temps, no es adn encara, potser si dura 20 ays més ho serà, però de moment ens agrada molt, però encara ens agrada més la victòria.

    El R Madrid és el nostre enemic perpetu. Es diferent als altres. Es el “nostre” dimoni” com a club de futbol. N’hem rebut moltes, d’injustícies, de tot tipus, que han afavorit, no casualment, al R. Madrid, i es ja ADN, des de fa molts anys, que tenim, encara que sigui lleig dir-ho, “odi”, o “quasiodi” al Madrid.

    El Barça és una de les nostres religions, la que trametem, amb fe, amb convicció, als nostres fills i filles, per a que sigun també admiradors, seguidors convençuts, i per a tota la seva vida, del Barça. La continuitat del fervor blaugrana és resonsabilitat nostra. I això també és adn, també es part de l’anima blaugrana. La continuitat del Barça. I el color blaugrana. Intocable. Tot i que ens acostumem a que emprin altres equipacions moltes vegades. Però el Barça és blaugrana, i punt. Ànima pura.

    I poques coses més, constitueix l’anima, crec que única, i una mica difosa, del Barça. Les coses fonamentals que ens uneixen a totes i a tots. I, sobretot , als socis.

    Desprès venen valors compartits, importants, però que no són ànima del Barça, ni adn. La prova: que durant moltes etapes de la historia blaugrana n o existien, o no els hi donavem tanta importància. I sobre les quals hi ha part imprtant dels socis, o dels seguidors, que tenen poc interès en com van.
    Exemples:
    a)- Ser un club poliesportiu amb seccions professionals d’altisim nivell. SI, a mi m’agrada, n’estic orgullós, però durant mlts anys teniem unes seccios poc potents, esportivament, i el Barça de futbol era el que ens ocupava. Potser en 10/15 anys mes,arribi a ser-ho, però a hores d’ara, no. Mirem el public que va a veure el handbol,el hockey (en els partits normals), o el que va anar al Sant Jordi amb la secció de bàsquet, i, veurem que no es un valor compartit digual força que el futbol.
    Evidentment, si algu volgues anul.lar la secció de andbol, o la de hockey, segr que s’armaria la de Sant Quintí, sobretot medàticament, però el 90% de la gent blaugrana seguiriem pendents del nostre primer equip de futbol. Perque es Barça,encara ara, es clarament un club de futbol, com diu el nom.

    La pedrera. També ens sentim molt contents, orgullosos. Però si vinguessin mal temps, no ens conformariem en tenir 10 jugador de la pedrera al primer equp de futbol, si anem per la 3a. o 4a. posicio. Reclamariem fitxatges. N’estic molt segur.

    La potencia econòmica del Club. Si, ens agrada que ho sigui, i que ho sigui com mes va més. Però és un valor supeditat als resultats, als titols, el que desitgem.

    I en tercer nivell venen ja les coses que, com no són ni valors compartits, tenen més diferències d’opinions i de valoracions. EL fet que les discussions puguin semblar abrandadaesés més aparent que real, perqu afecten a temes de 3er nivell d’importància.
    I ací es on està , crec jo, el tema de la publicitat més gran o més petita a les samarretes del futbol, perque la publicitat de les samarretes del basquet, o del handbol, o del hockey no han comportat realment ni una discussió significativa. S’ha acceptat, resignadament però conscientment, de que tot el que serveixi per a disminuir les despeses del Barça cal acceptar-h, per realisme. I per que no s’afecta a l’anima del club.

    Un altre exemple. La ciutat esportiva de Sant Joan Despi. Que s’abandonin elsantics camps d’entrenament a la vota del Nou Camp ens ha provocat algun malestar especial o important? No. Perque, diguem el que diguem, sabem que la pedrera no es l’anima del Barça. Es molt important, però, ad limitum, no indispensable.

    O la Fundació del Barça. Em sembla molt bé, però es de tercer nivell. Hem estat 90 anys sense fundació i en podem estar altres 50 sense. Es una questió important, de tercer nivell. Moltíssima gent està preocupat/da pel que ha fet o deixat de fer la Fundació? No té presència, a més, en el nostre entorn.

    I aquesta unica ànima del Barça, amb pocs grans valors però molt compartits clarament, es veu també en els perodes electorals a la Junta. Deixem de banda els noms de les persones, i no soalment el 2010 sinò també el 2003, i abans,.. L’anima del Barça la compartien, amb estils i persones ben diferents (aci esta la gràcia les candidatures Gaspart i Bassat, quan va perdre en Bassat (no eren discrepants en els pñunts de l’anima del Barça, no, si en algun punt del segon i del tercer n ivell, pero compartien l’anima col.lectiva); i també ho compartien les candidatures Bassat i Laporta/Rosell el 2003, amb diferències generacionals, de roiecte esportius, però amb ànima compartida; com també compateixen la màteixa ànima de sepre la candidatura (ara junta) Rosell i la Benedito, el 2010.

    L?anima no està en discusio, La compartim totes i tots. Ens agermana, I ens agermanarà. I agermanara a les properes generacions. Perque les ànimes col.lectves diferenciades i compartides tenen pocs elements, però molt important, que la configuren.

    I, per tant, entenc, i estic convençut, que un nou logo a afegir a la samarreta no es part de l’anima ni del segon nivell,sinò del tercer. Relativament important. Molt relativament.
    Cordialment,

    Andreu

  12. Vostès comparin, les diferències polítiques entre Qatar i AbuDabi. No estan gaire lluny. No.
    La mateixa manca de democràcia liberal que hi ha a Qatar hi ha a AbuDabi. Ms o menys, son bastant, molt semblants.

    Doncs el febrer del 2009, la Junta anterior va signar un acord de patrocini amb l’empresa Etilasat, amb seu a AbuDabi, per 12 milions d’euros en 4 anys. I hi ha hipòcrites, membres de la Junta sortint, que es van callar sobre AbuDabi tot el que ara, indignats hipocritament vessen sobre Qatar.

    Es a dir, si es d’AbuDabi, no cal valorar la llibertat de les dones, l’ensenyament religiós, el xeic, l’islamisme, perque l’acord amb Etilasat el va signar el President Laporta. Però si ho signa el Presiden Rosell, amb Qatar Foundations, vade retro Satanàs.

    Fariseisme pel broc gros. No m’hi vull estendre gaire perque tinc molta feina penjada.
    Però crec que aquest fet, be recent, i encara actual, vol dir que tenim acords de patrocina amb Abudabi i amb Qatar, països molt propers, i molt similars, entre Qatar i els EAU (un dels quals es l’emirat d’ABuDabi), signats el 2009 i el 2010, per les dues darreres juntes.

    O sia, tota la farisaica esbombada sobre la dictadura de Qatar, sobre l’islaisme, ….etc, etc.,,,,també cal aplicar-ho, identic, co dues gotes d’aigua, a AbuDabi. O sia que en Rosell
    haurà copiat en Laporta, que va ser el primer que va fer acords amb una empresa d’una dictadura del Gol Persic, el febrer del 2009

    I no es va fer ni es va demanar referèndum.
    Ni es va passar, ni com informació, a l’Assemblea de Compromisaris.

    Curiós curiós.

    Per tant, crec que la pressumpta polèmica atiada, ja perd un element: axò de la dictadura, i l’islamisme. La pela es la pela, també per a Laporta. el primer.

    O sia que queda, nomès, la questió lògica d’opinio: si 165 M. es una bona xifra o no per a posar el logo a la samarreta, durant 5 anys. 5 anys. 5 anys. 5 anys. No es perpetu.
    Si sapiguessim el que ja cobrem , com a Barça, de Nike, de Tv3,i d’Herbalife, potser podriem comparar.

    No hi ha questió, de política. Els petrodolars estan allà.
    I fixem-nos,si us plau, que en Jan Laporta no ha dit ni mu al respecte. (Qatar). Ni en Gaspart, n en Nuñez, ni en Montal. Els expresidents no ha criticat l’acord amb Qatar.

    Són només segons, subalterns i amiguets d’en Jan, més papistes que el papa Jan, els qui han sortit com bous als correbous, parlant de dictadura, de política, ‘islamisme,..drets de la dona…….cokm si els no fossin coneixedors i corresponsables de l’acord del 2009 amb l’empresa d’Abu Dabi.

    Cordialment,
    Andreu

    _____________________________________________

    Etilasat-Empresa de telecomunicacions àrab, amb accionariat dels emirats, amb seu a Abu Dabi, capital dels Emirats Arabs Units (EAU) va signar el febrer del 2009, no fa gaire, un acord d’sponsorització amb el Fc. Barcelona. El President Laporta el va firmar, ben satisfet.
    (aci està la nota de premsa: http://www.fcbarcelona.com/web/downloads/sala_premsa/notes_premsa/2008-2009/Club/NAcord_Etisalatx18-02-09x.pdf)

    Mireu, mireu,que contens estaven. Una empresa àrab, pionera en els serveis de telecomunicacions als emirats i a l’Orient Mitjà.
    “Fruit d’aquest acord Etisalat es conveteix en Premium Sponsor el FC Barcelona…..i això li permet……PER TANT DISPOSARAN DE DRETS D’IMATGE, PUBLICITAT, HOSPITALITY,PROMOCIO I ESDEVENIMENTS SOCIALS”. I més, mes coses.

    Un acord comercial i de patrocini, per als proxims 4 anys, ampliale anualment…. Una part de l’aportació ecnòmica d’Etisalat anirà directamt destinada a finançar proiectes de la Fundació FC. Barcelona.

    PER 12 MILIONS D’EUROS, EN 4 ANYS. – CURIOS.

    Curós, molt curiós.
    I ací, a la web, d’Etisalat, empresa d’ABuDabi,, podeu trobar moltes notes de premsa de la companyia àrab sbre el seu acord de patrocini amb el Barça.

    http://www.etisalat.ae/index.jsp?lang=en&type=channel&currentid=ed38800d1f52a010VgnVCM1000000a0a0a0a____&parentid=ed38800d1f52a010VgnVCM1000000a0a0a0a____

    http://www.etisalat.ae/index.jsp?lang=en&type=content&currentid=6d88e15c0b56a010VgnVCM1000000a0a0a0a____&contentid=72779db5b9e8f110VgnVCM1000000c24a8c0RCRD&parentid=ed38800d1f52a010VgnVCM1000000a0a0a0a____
    Per exemple, i resumit:
    Etisalat and FC Barcelona announced a four-year, 12 million Euro partnership agreement
    Abu Dhabi, 21 February 2009, Etisalat and FC Barcelona announced a four-year, 12 million Euro partnership agreement at a press conference held in the Spanish capital on Thursday. Essa Al Haddad, Chief Marketing Officer, Etisalat and Joan Laporta Estruch, President of FC Barcelona pronounced the beginning of the official partnership between the two leaders by inaugurating a spectacular light show at the FCB football pitch.

    # Abu Dhabi, 21 February 2009, Etisalat and FC Barcelona announced a four-year, 12 million Euro partnership agreement at a press conference held in the Spanish capital on Thursday. Essa Al Haddad, Chief Marketing Officer, Etisalat and Joan Laporta Estruch, President of FC Barcelona pronounced the beginning of the official partnership between the two leaders by inaugurating a spectacular light show at the FCB football pitch. Etisalat launches iPhone 3G in UAE and KSA

    # Abu Dhabi, 20 February 2009, A high level delegation from Etisalat led by its chairman Mohammed Omran participated in GSM Congress 2009 that concluded yesterday in Barcelona. Etisalat’s team had extensive meetings with CEOs and top experts from telecom companies worldwide, discussed innovations in telecom for benefiting businesses. The delegation had the chance to exchange views, and look into the possibility of collaboration between Etisalat and some of the exhibiting companies.Etisalat signs partnership agreement with FC Barcelona to bring football action to 80 million customers worldwide

    Abu Dhabi, 18 February 2009,

    4 year partnership agreement to cover Etisalat Footprint in 18 countries Etisalat and its subsidiaries to become the “Official International Telecom Partner of FC Barcelona”

    Podeu tafanejar tot el que volgueu. Es també curios qe hi ha molta mes informació sobre l’acord i sobre les activitats fetes en el marc de l’acord a la web de l’empresa d’AbuDAbi que a la web del Barça. Coses que pasen.

    Qaatar=Abudabi, politicament. Qui fa l’hipòcrita i el fariseu? En Laporta no.

  13. Andreu, quina es la conclusio? Que com el logo de la samarreta es de tercer nivell, no cal parlar-ne? 😉
    Molt be, per a mi jugar bon futbol i guanyar es gaire be el mateix; historicament pel Barca, en tot cas.

    • Lars, amic,

      T’equivoques, crec sincerament. Jo no he dit, ni pensat, que no cal parlar-ne. La prova es que en paem i en parlo, jo també. El que dic, nomès, és que el tema de la publicitat a la samarreta no es un dels valors/elements bàsics , fonamentals, del club , que ens agermana. Es un aspecte important, si, però d’un altre nivell inferior, i aconseguirà dividir-nos. Perquè no es prou fonamental per al club,.ni per als socis/sòcies. I també he fet esment del fariseisme amb que decisins similars són jutjades, pels de pit i collons, segons sigui la junta que la prengui. I això ja es molt molt sectarisme i joc poc net.

      I, home, la lliga d’en Venables entrenador es va guanyar per`bon futbol, bon futbol…. amb mitgs pincellades de molt tant en quant….però la victoria a la Lliga va ser sentida i valorada mot i molt. Això es el que he dit, sobre preeminècia de valors, compartits.
      Amb totes les excepcions que calguin.Sens dubte.
      Cordialment,
      Andreu

  14. Jo crec que el desllorigador d’aquest debat és si coincidim o no amb en Jordi Badia que el futbol, i el FC Barcelona crec que especialment, té un potencial tan enorme que no s’ha d’abstraure de la seva responsabilitat social, dels efectes beneficiosos que podria aportar a tota la societat.

    Hi ha motius racionals i ètics per preferir un equip sobre un altre?. No només crec que sí, sinó que que a mi són definitius.

    Jo mai no podria ser d’un club que té l’estadi a nom d’un feixista, com el Reial Madrid. Prefereixo el club de la ciutadania (recordem Sunyol) que el del “señorío”. Prefereixo el Camp Nou que el Ruiz de Lopera. Prefereixo el Barça polititzat que l’espanyol desarrelat. Prefereixo una entitat amb 170.000 socis practicant la democràcia que una societat anònima propietat d’un magnat.

    Per sobre del fet mateix de signar un conveni que associa el nostre nom amb el d’un règim impresentable, em dol la frivolitat amb què s’ha intentat defensar aquest règim, i que així el Barça i els mitjans de comunicació tributaris de l’actual directiva s’han convertit en elements que traslladen a la societat un missatge de relativització de la importància de qüestions per a mi innegociables: les llibertats, la justícia, la igualtat…

    Fem-nos una pregunta: algú admetria que des del Barça i les editorials Vehils i Nolla es relativitzés la indignitat del règim franquista, de Pinochet o dels generals argentins?.

    Quina diferència essencial, repeteixo, essencial, hi ha entre el règim de Qatar i el d’Uzbekistà. Quan Laporta tractava amb els uzbeks, em vaig emprenyar. I ara m’emprenyo amb això de Qatar. M’agradaria saber on és la coherència en maleir un dels casos i beneir l’altre. Un diari esportiu o el president del Barça poden influir respecte a la percepció que la societat té sobre el nivell l’exigència ètica que cal mantenir a l’hora de valorar unaa situació de règim totalitari. No és aquesta una gran responsabilitat amb la societat que mereixeria menys frivolitat?.

    Crec que en tot això, aquesta irresponsabilitat (o insolvència ideològica) és molt més greu que el mateix fet de signar (se suposa que per absoluta necessitat) un acord amb aquesta dictadura “flexible”.

  15. Chapeau por usted, respeto su opinión y su manera de expresarla, Sr. Jordi Brull, si de verdad se enfadó el día que Laporta negoció con Uzbequistán, está en su derecho de enfadarse ahora… debo añadir, que si de verdad se enfadó entonces, debería estar cabreado con que el equipo luciera camisetas de otros colores para vender camisetas de Nike, digo yo, que su cabreo, se hacía extensible al saber el acuerdo con Herbalife, una empresa de esas que te timan con organizaciones piramidales… O cuando se negoció una recalificación para hacer pisos donde está el Miniestadi… O al saber que la gran mayoría de los productos que se venden en La botiga del Barça, provienen de China, otro régimen totalitario… O sea, Sr. Brull, que supongo que iba usted de cabreo en cabreo hasta la fecha.

    La diferencia, que usted no ve, pero que yo veo entre Uzbekistán y Qatar, y que para mí es esencial, es que el régimen Uzbeko, en los años que tuvo acuerdos con Laporta, estaba embargado por la UE porque había atentado ya no contra los derechos fundamentales, sino contra las vidas de las personas. El ejercito, asesinó a centenares de personas que se manifestaban en Andiyán. Por contra, las relaciones con la UE y demás paises con Qatar son fluídas, a pesar que le reconozco que el régimen es totalitario. Y que no hay libertad, no, pero no se va matando a la gente que se manifiesta en contra del gobierno, a cañonazos. Para usted Sr. Brull probablemente no le pesara esa diferencia. Para mí la vida humana es el límite. Y la diferencia, esencial… Para la UE y la ONU, también. Pero entiendo que es cuestión de criterios. Y respeto su opinión…

    De hecho, que yo vea esa diferencia, no significa que me guste que se tenga que lucir dicha publicidad. Ojo, ni la de Unicef. Lo de Unicef no es un patrocinio, es un acto benéfico. Y los actos benéficos, bien están… pero no han de hipotecarle a uno la economía personal, más cuando ésta está maltrecha. La caridad bien entendida, comienza por uno mismo. Mientras el acuerdo nos costaba 1,5m, se podía sostener. Cuando el acuerdo nos cuesta 31,5m, la cosa es para pensársela.

    La solución ideal para mí era no manchar la camiseta y canalizar las ayudas a Unicef y demás acciones sociales a través de la Fundación. De hecho, nos saldría más barato, llamar al CampNou, Estadi Unicef, pagándole al organismo internacional por usar ese nombre, el 1,5m que pagamos actualmente.

    La camiseta-unicef no era sostenible por mucho más tiempo. Y eso lo sabía Laporta. Ni tan siquiera Sala i Martin lo defendió en su última rueda de prensa como tesorero: Acuciado por los bancos a los que tenía que pedir un crédito sindicado, elaboró para ellos, un plan de negocios, una lista de deberes. La lista de Sala i Martin incluía la venta de la camiseta por 24m, y la subida de los abonos a los socios. Bien es cierto que el bueno de Xavier Sala, sostenía que la sponsorización de la camiseta, podía hacerse, llegando a un acuerdo con empresas que pagaran, no por salir, sino para que Unicef siguiera en la camiseta… a la hora de la verdad, Sala i Martin no encontró a nadie dispuesto. Ni la actual junta tampoco. Lo más parecido, el acuerdo al que se a llegado con la QF, que admite compartir la camiseta con Unicef. Ah, y Unicef con la QF. Ojo.

    Usted habla de irresponsabilidad, o insolvencia ideológica. Si Unicef, sigue teniendo protagonismo en la equipación del Barça, el club seguirá haciendo mucho más, que cualquier club de fútbol del mundo por Unicef y los niños. Un gran mérito, máxime conociendo los gravísimos problemas económicos por los que pasa el Barcelona en estos momentos.

    Para ilustrar de manera gráfica la situación: Las letras de QF llevan unos años pintándose poco a poco en nuestra camiseta… Cada comilona del Drolma, cada viajecito en Jet Privado, cada cuantiosa comitiva de directivos viajando a lugares exóticos, cada juerga en Luz de Gas con baños en Champán incluidos, cada euro pagado a detectives privados, cada gasto injustificado, cada millón que se embolsaba Mino Raiola, cada millón pagado por pantanos de Viladecans… se iba pintando una letrita de Qatar Fundation en nuestra camiseta,y así, hasta que la hemos tenido completamente serigrafiada. Tan crudo como suena…

  16. Señor P_V_I,

    Per una banda, a partir que les dones no voten, no hi ha llibertat d’opinió i religiosa, els homosexuals fan presó, les lleis són discriminatòries per la dona, ja considero superat el límit per al Barça (és el que m’agradaria), al marge dels equilibris de la política internacional. Si em diu que Uzbekistà és pitjor, res a oposar, però en els dos casos els situo a l’altra banda de la ratlla del que el Barça pot admetre en un aliat important.

    Tanmateix, puc entendre una decisió pragmàtica i possibilista, que segur que Rosell ha pres des del màxim convenciment que és la millor del Barça.

    El que no accepto és que aquest conveni s’intenti justificar treient importància a les mancances democràtiques tan greus de Qatar, amb afirmacions com “ves a veure-ho”, “no ñes tan dolent”, “compartim els valors (!!)”, “es una ONG (?) y el diner és de l’emir”…

    De la mateixa manera que m’enorgulleix que el nostre entrenador i els nanos transmetin a la societat unn missatge d’esforç, companyonia, equip solidari, humilitat, joc net, autoestima… lamento que la mateixa força per a transmetre aquests valors es faci servir per a “relativitzar” la desgràcia d’un regim totalitari (el que sigui). Franco, ja a partir dels 50, no tenia cao conflcite com el de l’Uzbekistà, i no per això m’agradaria veure el president del Barça defensant aquell règim lliberticida, feixista.

    Transmetre a la societat un missatge diferent al de la distinció clara i sense atenuants dels règims totalitaris, quaseol invitació que faci el Barça a la societat per a relativitzar la importància d’aquestes condicions mínimes que citava, em sembla una mala contribució.

    Que signin un contracte… mala sort si, si és tan necessari com diuen, què hi farem. Però no cal fer cap gest explicit per a justificar el règim de Qatar, pel missatge que això transmet a la societat, pelque té de rebaixa de l’exigència cívica i democràtica d’uns mínims innegociables que al meu parer el règim de Qatar no compleix (la discriminació de gènere em sembla intolerable).

    No pateixis. No crec que em vegis defensar el que fa un sistemàticament o atacar el que faci un altre sistemàticament.

    Considero que Laporta, Rosell i totes les seves Juntes directives tenen un defecte fonamental compartit: la seva total manca de formació política (en el millor sentit de la paraula) i sentit cívic, la seva absoluta divergència del que hauria de ser el lideratge d’una entitat tan plural i democràtica, la seva escassa capacitat per a fer una gestió corporativa i societària dels valors que han de cohesionar qualsevol organització humana (fins i tot oles empreses), el seu desconeixement i desinterès per l’economia social i els exemples eficients i competitius d’activitat econòmica orientada a les persones i no al capital, la seva obediència al mite del mercat savi, totpoderós i ineludible.

    Tots ells formen part d’una mateixa elit analfabeta en qüestions cíviques i socials i experta en interessos inconfessables i lluites fratricides dins el seu reduït col·lectiu. Laporta començà com un outsider, ple de conviccions, i va acabar com un més, ni dels pitjors ni els millors.

    Molta vanitat i fatuïtat, gran distàsncia respecte a la base.

    en deficitiva, són tot el que no hauria de ser un gran dirigent cívic, que és la funció que té el president del Barça.

    No em busqui a mi en la lluita dels “ismes”, en l’adhesió lleial a cap facció, ni bàndo,l ni líder. La meva única convicció és que el Barça podria ser un gran instrment per a fer un bé social enorme, i que actualment ningú sap com fer servir al màxim de les seves possibilitats i en la millor de les direccions amb l’estratègia de dinamització col·lectiva adequada. És una eina meravellosa de foment de la ciutadania que sempre està en mans equivocades, amb Núñez, amb Gaspar, amb Laporta i amb Rosell.

    Sóc molt raro, jo.

      • No comparteixo la oponió del Sr. Jordi Brull.

        El Barça és un club esportiu; ja és un èxit rotund el que s’ha aconseguit amb el futbol aquests darrers anys: demostrar a tot el món que el futbol no és una qüestió estrictament de físic, d’adiestrament, de buscar només el resultat, sinó que la millor manera de ser el millor i per tant, dominar als demés, és intentant dur a terme el futbol total.

        El barça ha aconseguit quelcom inaudit: convertir el futbol en una ciència i al amteix temps, un art.

        Repeteixo que ni m’agradava UNICEF ni ara m’agrada QF, ni tampoc participo gaire de la mentalitat de la nova junta (veure el Barça com un negoci). Però bé, ara mateix estem gaudint d’allò que fa 15 anys enrere el Sr. Núñez ens va robar per la seva inòpia esportiva i la seva venjança contra J. Cruyff: disfrutar molts anys del futbol total amb gent de casa.

        En fi, no estic d’acord que el barça ha de fer política i economia social; crec que el barça ha de fer política i economia esportiva. Tot ha de ser un mitjà per aconseguir desplegar un fubtol total.

        Salut.

  17. Senyor RDC

    Totes les activitats humanes, empresarials, familiars, lleure…. tenen una repecussiñó social, i es desenvolupen en un merc de valors. Alguns valors novol dir que siguin explícits, buscats, ni tan sols positius, però sempre hi ha una escala de valors.

    Aquesta jerarquia de valors pot ser meditada i treballada o espontània, inercial.

    Possiblement, el futbol es pot jugar amb el valor de la victòria a qualsevol preu, amb el valor de la supèrbia al gunyar. O no, o al revés, voler guanyar amb joc net i des de la correcció.

    Que sigui d’una manera o altre quan és un partit de solters contra casats, é sigual. No importa.

    Però quan estem parlant d’un monstre com el FC Barcelona, llavors la cosa canvia. Ja no és qüestió de vocació, sinó d’obligació.

    De la mateixa manera que vostè i jo tenim unes obligacions com a ciutadans, unes obligacions vers la societat en la que vivim, les empreses, entitats, clubs, associacions, també.

    I l’obligació essencial del FC Barcelona és fer de l’esport i l’esportivitat un marc de convivència positiu i un element de contribució a la formació dels nous ciutadans i ciutadanes.

    Ara que es parla tant de Responsabilitat Social Empresarial, fins i tot referida a bancs i tot tipus d’empreses i corporacions, el Barça no ha d’atendre aquest deure cívic encara més que els altres?.

    La solidaritat, per exemple. ser solidari amb les persones del teu entorn i amb el progrés social, cultural, econòmic… no és una responsabilitat compartida de tots?., Doncs també del Barça.

    I el Barça, crec, si pot ser una gran eina per a la societat catalana, té l’obligació d’entomar el repte i resoldre’l amb dignitat.

    Crec que especialment en l’educació dels ciutadans, l’esport, i el Barça, tçé molt a dir.

    Pensi que els valors que defensi o destaqui el Baça (com passa amb la publicitat o els media) progressaran socialment gràcies a aquest impuls, a aquesta contribució, millor dit.

    La pregunta no és si el Barça ha de transmetre valors a la societat, sinó quina valors pot transmetre. Perquè transmetre valors amb una activitat, en la manera de fer-la, és inevitable. Cal decidir si els deixem a l’atzar iens despreocupem, si decidim que són els de la victòria esportiva a qualsevol preu o bé si volem que siguin els d’una manera determinada de veure l’esport en la societat, de voler guanyar i de saber perdre.

    I en el fons, decidir una manera de veure el paper de l’esport a la societat i els valors que han de regir l’esport, és igual que fer una opció respecte a quina societat es vol.

    Jo prefereixo perdre amb un home com guardipola a la banqueta i Iniesta al camp que guanyar amb un home com Mourinho a la banqueta i Cristiano al camp. Perquè en el meu pensament, tenir aquests dos com a estrelles de l’equip es, ja, haver perdut el partit més important, la causa per la qual val la pena guanyar.

    Sense això, què carall m’importa a mi el que fan quatre ganàpies amb al piloteta. Sense això prefereixo veure com juguen i es diverteixen els nens, o llegir un llibre, o jugar jo alguna cosa, que les meves artèrie sprou que ho agraïrien.

  18. Senyor RDC,

    Un aclariment més.

    Quan parlo d’economia social, no parlo més que de cercar la màxima eficiència econòmica a partir d’unes estratègies diferents o matisades respecte a les que ens proposa el mercat pour i dur i les empreses la funció de les quals és remunerar un capital.

    És diferent la gestió de l’empresa que té com a prioritat remunerar els inversors que una empresa la prioritat de la qual és l’activitat que porta a terme, la satisfacció que dóna als seus socis, el moviment econòmic que genera a l’entorn, els llocs de treball que genera… és a dir, les persones.

    El primer model d’emperesa es pot deslocalitzar. de fet a les lligues esportives USA no ñes estrany que una llicència canviï de ciutat. El segon model no es pot deslocalitzar.

    El primer model té més marge per a reduir activitats no rendibles (en el cas del Barça tancariem les seccions), fer càlculs només orienmtats a magnificar els beneficis (en el cas del Barça és millor no guanyar segons quins títols i en quin moment pel cost de les primes); una empresa capitalista té clients. El Barça ha de gestionar socis-propietaris, cosa mplt, molt diferent, i que requereix unes dinàmiques de cultura d’empresa pròpies.

    … doncs miri, resulta que el Barça PERTANY a l’economia social. El que reclamo són experts, justament, en l’àmbit que li és propi i que requereix una experiència, formació, orientació professional, sentit ètic i sobretot manera de veure les coses.

    Ja no és només l’aspecte econòmic. És l’aspecte global empresarial com un tot inseparable. La gestió estratègica i el seu desplegament. Calen especialistes, justament, per entitats com el Barça.

    I aquesta colla que ens manaven i ens manen no en tene ni la més remota idea. Estan formats en escoles de negocis orientades al yuppi i venudes a allò més convencional, tòpic, conservador i avui en dia neoliberal i mercantilista, en el sentit que el mercat ho ñes tot.

    I el Barça participa en el mercat, però NO es regeix per les normes del mercat. Concurreix al mercat però sota un mpodel propi, que mentre no siguem una SA ES social!

  19. Volia apuntar una cosa més:

    Fixeu-vos de què estem parlant. D’on veníem i a on anem a parar. De l’anècdota, important, de la samarreta, al fons mateix de la identitat i naturalesa del FC Barcelona i de la seva funció a la societat.

    Hem de decidir si volem ser socis d’un club o consumidors del producte futbol.

      • No. No només depèn d’ells, però TAMBÉ depèn d’ells.

        En qualsevol col·lectiu humà organitzat, la direcció té la responsabilitat de fer polítiques actives, explícites, coherents i planificades de consolidació de cultura corporativa, de l’establiment d’un comportament determinat que configurin una identitat claras i sòlida.

        Prou que ho saben els especialistes en gestió estratègica del món de l’empresa.

        El Barça està deixant a la inèrcia al “ja ens entenem” qüestions que avui en dia no es resolen sense treballar-hi. En el cas del Barça, caldria generar espais de debat i reflexió, de comunicació interna amb certa solta, de pedagogia… i no es fa.

        Esclar que cadascú ho faria amb un matís, que cada sensibilitat decantaria a espais diferents el discurs oficial. L’alternança i el debat farien el punt mig, les oscil·lacions lògiques.

        Però les necessitats dels que tallen el bacallà (i començo a sospitar que les seves pròpies limitacions) aconsellen polaritzar permanentment la massa social en els dos “ismes” de sempre amb diferents noms, i cercar adhesions incondicionals per als seus i odis irreconciliables contra els adversaris.

        Per a mi, des de fora, Núñez, Gaspar, Faus, Godall, Sandro, Laporta, Soriano, Ingla… gairebé tots els que han manat de veritat en aquella casa, són molt diferents en la superfície, però em semblen intercanviables en el fons. Comparteixen, essencialment, la reincidència en els mateixos errors de superficialitat i manca de capacitat de lideratge cap a la qualitat democràtica.

        Sincerament, crec que s’hi podria fer més, molt més. Un bon professional de la gestió estratègica i un comunicador amb sensibilitat en l’aspecte sociopolític ens ho podrien explicar, segur, que es pot fer més.

        Tanmateix, les barreres econòmiques que s’interposen entre el soci de renda mitja i la presidència, també barren el pas a socis per sobre de la mitja en altres aspectes com els que esmento en aquests comentaris, i deixa el Barça en mans d’interessos que ni ens devem imaginar. Potser per això, el Barça no té els dirigents cívics que necessitaria.

      • Sense negar el que dius, només vull matisar que durant la presidència de Laporta, en un moment determinat, aquest debat es va fer internament. Pensa que si no, no s’explica la decisió d’Unicef. Tot sovint, les decisions es banalitzen i es simpliquen quan surten a la premsa. Per exemple, que es va arribar a l’acord amb l’Unicef perquè un bon dia el dirctiu Evaris Murtra va tenir-ne la pensada i va convèncer Laporta.
        Darrera de la decisió d’Unicef hi ha un procés de discussió i anàlisi de molts mesos.
        Si algú té paciència, pot agafar la revista del FC Barcelona a partir que ens la fèiem al departament de Comunicació (no recordo exactament els mesos en què va ser, perquè al principi de tot es feia al Mundo Deportivo), i veurà que la idea de ser “més que un club al món” es va destilant.
        I repeteixo, molt agraït per aquestes reflexions que em penso que enriqueixen el blog.

    • La samarreta del Barça és un símbol, com la bandera d’un país. Si la vols vendre, almenys que sigui a algú que no t’avergonyeixis de defensar públicament. I defensar un país no democràtic on el cap d’estat és polígam fa vergonya. Ens hem venut l’ànima per diners, un pacte faustià.

      • Estàs orgullos d’Abudabi , però avergonyit de Qatar? Caram, quin paladar.!!
        I d’Herbalife, estàs orgullossíssm?

        Andreu

  20. Jordi (Badia)

    Començo pel final del reu comentari.

    No m’has d’agrair les intervencions. Ben al contrari, sóc jo qui t’agraeix que amb aquest blog estiguis propiciant un espai adequat pel tipus de debat que a mi m’agrada. Fa goig trobar espais de debat en què algunes reflexions i intents d’abstracció resultin viabes, semblin pertinents. En certa manera, a més, els motius del meu agraïment tenen molt a veure amb el fons de la visió que tinc del Barça i del seu paper a la societat, és a dir, de la manera que cal fer les coses cadascú des dels seus camps d’acció, i més quan es té la responsabilitat afegida d’influir sobre els altres de manera més intensa que la majoria dels ciutadans. Gràcies, doncs, a tu perquè el debat que agraeixes el suscites tu amb els teus posts.

    Respecte al que em dius de l’UNICEF. Hi estic plenament d’acord. No es pot banalitzar un gran encert com aquest. De cap manera. I encaixa perfectament amb el que jo comentava respecte a que la gestió d’empreses o organitzacions del que en dic “economia social” requereixen uns paràmetres mentals i una orientació molt divergents que els de l’empresa capitalista.

    Ara bé, dit això, i reconeguent un encert així no es deu a la casualitat, crec que va faltar profunditat en els plantejaments. Es van quedar a mitges. Una gran oportunitat perduda. Crec que no van ser conscients de l’oportunitat que tenien.

    Uf! Jordi, seria moolt llarg. Però t’ho resumiré amb una frase que diu sempre un amic meu. Hi ha camps en què només és indicada la “pluja fina”. Extensió i constància en comptes de grans esdeveniments puntuals, per sorollosos que resultin… Els grans titulars i les operacions enormes i globals haurien de ser elements necessaris però integrats amb un treball de formiga, de base, en xarxa amb la societat civil, de manera que passin a formar part com a eines d’una estratègia més àmplia de base, i no semblar (dic semblar) que puguin acabar esdevenint objectius per ells mateixos.

    No discuteixo que (en la meva opinió els primers anys de Laporta, no després) es van fer moltes coses mai fetes i ben bones. Però crec que tot va quedar massa en els grans traços i va faltar una mica de detall en el dibuix. I sincerament crec que alguna cosa va passar amb l’enteniment del president.

    Ei! i ja sé que és més fàcil criticar que fer les coses, que tots som molt valents a l’hora del “jo hauria fet” que a l’hora de dir el “som-hi”. Però tot i que ara no se ni per on començar, tot això que et comento és només la punta d’una reflexió més llarga (d’anys) i més complexa i elaborada, fins i tot en algun aspecte fins i tot més concreta, que de vegades és el que més costa.

    Així que et prego la pressumpció que intento no emetre judicis alegrement, cosa que no m’estalvia el risc d’equivocar-me igualment. Et faig aquest prec perquè temo estar cometent una gosadia o una impertinència en intentar opinar sobre qüestions que tu has viscut en primera persona, en un període en què, a més, deuries quedar ja prou saturat d’opinions massa alegres emeses per indocumentats com jo.

    Gràcies, doncs, de nou, per haver propiciat que estigui pensant per a poder-te respondre.

    • Jordi, estic molt d’acord amb el que dius de pluja fina. L’exemple que he posat de la revista en seria una bona mostra. I el Centre de Documentació i Estudis, un altre. I sí, ens vam quedar a mitges en gairebé tot. Va ser una llàstima. Els motius són molts i fóra molt llarg i pesat enumerar-los i em penso que ja no val la pena. Ara manen uns altres, els socis els han triat, i tenen unes altres idees o una altra manera de dur-les a terme i és ben legítim que sigui així.
      Jo, com que crec el que crec, ho intento fer des dels espais que tinc i els que pugui tenir en un futur.

  21. Bé, Jordi Brull, noto que en certs punts estem d’acord. Primer, que el barça no és un negoci i en aquest sentit, no hauria de sotmetre’s a la mera lògica del mercat i dels bancs.

    En quant això de transmissió de valors socials, com l’esforç, la superació, la solidaritat, per llavors apel·lar a la figura del Sr. Guradiola com a model a seguir, em fa gràcia. Crec, Jordi, que barrejes molts conceptes; no serà que els teus desitjos et confonen?

    Diria que si fessim, socialment, el que ha fet el Sr. guardiola per acabar construint un equip encisador i digne de recordar, la majoria de ciutadans ho denunciaria per discriminació. Cal reconèixer que el primer que va fer el Sr. Guardiola va ser discriminar tots aquells jugadors que no l’interessaven, que no li servien pel projecte que tenia en ment i volia traçar: Deco, Ronaldinho, Etoo, Ibra, etc, han estat arraconats a qualsevol preu. I sí, el Sr. Guardiola és solidari, però només amb els seus… Tanmateix, cal reconèixer que a través d’aquesta ‘injusticia’ el Sr. Guardiola ha aconseguit construir un equip impressionant. Certament, tal i com durant segles han denunciat els autèntics cristians, tota grandesa i excel·lència és inmoral i pecadora 😉

    En aquest sentit, quan el Jordi Badia ens comenta que la desició d’UNICEF fou presa, en gran mesura, per contrarrestrar l’efecte Beckam a nivell mundial, un se’n adona que rere tota aquesta pantomima solidària i humanitària hi ha, en realitat, un fort desig de poder, d’aconseguir un predomini sobre els “pobres d’esperit”… un intens desig d’acaparar el centre d’atenció, un desig de reconeixement internacional. I bé senyors, i no és tot això molt immoral?

    Les grandiloqüències morals i socials van de conya per tapar-nos la cara 😉 I en aquest sentit, desenganyem-nos, la societat sempre serà hipòcrita en la mesura que no pot deixar de ser inmoral, injusta, discriminatoria i desitjosa de plaer i de poder. És més; la hipocresia és una gràn estratègia de màrquetinc: sedueix als innocents… i s’aprofita d’ells.

    Salut.

    • Em sembla que no, RDC, amb tots els respectes. És clar que darrera d’Unicef hi ha un desig de créixer, d’estendre el més que a un club a tot el món, fer-lo global, perquè avui els clubs que vulguin sobreviure a l’elit han de tenir aficions mundials. També perquè hi ha una demanda; vull dir que el futbol s’ha globalitzat i hi ha aficionats arreu que es fan d’un club i reclamen atenció. Hi ha una demanda de Barça, per exemple. Ara, dit això, jo sempre he cregut un dels trets distintius del Barça ha estat ser a prop de la seva gent, per a tornar-los una part del molt que ells donen al club. Aquest és un missatge que sempre ha estat present en els grans homes que hi ha hagut al club, des de Gamper a Suñol. Globalitzant l’afició, és veritat, el Barça obté més igressos via marxandatge, entrades, patrocinadors, drets de televisió, etc., però una part la retorna a través de la contribució a l’Unicef i en tots els altres programes de caire humanitari que es fan, siguin els Xics o siguin controbucions en determinades fundacions, com les d’alguns jugadors del club, o a través de l’Associacio de Veterans o el Casal d’Avis. O organitzant partits amistosos en motiu d’una causa determinada, per exemple, ni que sigui un simple entrenament del primer equip per a celebrar el centenari d’un equip català. No crec que sigui hipocresia, això. Repeteixo, em sembla que és una manera de redistribuir els ingressos, tornar-ne una part a la societat. Almenys, així és com sempre ho he entès i com sempre ho he defensat, en tots els llocs que he estat i he ocupat.

      • Pero ese deseo de crecer, no era en grandeza simplemente. Era un deseo de crecer económicamente. Yo recuerdo que se nos vendió la idea de que a la larga la operación Unicef, redundaría unos beneficios ahora poco tangibles, porque las empresas querrían ligar su nombre a la marca barça, porque era el barça solidario y el de los niños. Por tanto, si que en cierta medida la reflexión de RCD es correcta.

        Lo de la lluvia fina. Si lo he entendido bien, era porque el trabajo de extender esa idea de un “mes que un club internacional” se hacia lenta y pausadamente y sin estridencia, con acciones como la de unicef, las escuelas de futbol, los planes en el tercer mundo y todo lo que hace la fundación. Pero eso, habrá gente que tenga la tentación de creer que se hacía para contrarrestar tener unas camisetas Nike, con los problemas que tienen en tercer mundo, contratos como el de Etisalat, relaciones con Uzbekistan, etc…

        Y una cosa era lo que hacía el Barça, y otro lo que hacía su presidente. Lamentablemente, los intereses de Laporta en la especulación inmobiliaria, junto con los contactos políticos conocidos como presidente del Barça, promoviéndo la construcción sin freno, en el segundo gran pulmón de la provincia de Barcelona, siendo denunciado por ecologistas… O su relación con Uzbekistán, con aquel raro intento de compra del Mallorca (club con el que estabamos compitiendo) que acabó con Benedito dimitiendo porque no toleraba que se hicieran esas cosas, debían ser granizadas en medio de esa lluvía fina, que desvirtuaban la cosa hasta el punto de poner en riesgo la cosecha de ese delicado fruto.

        Desde luego, si el altruismo fue el único objetivo de la publicidad en la camiseta del Barça, no se nos explicó bien o se quiso hacer comulgar a unos y a otros. Lo cierto es que la idea que teníamos muchos, y lo que se nos dijo es que con aquello, a la larga, obtendríamos mayores beneficios, porque todo el mundo querría hacer negocios con nosotros. (Creo que estas mismas palabras fueron utilizadas por Sala i Martin en RAC no hace mucho…)

      • Las dos cosas eran compatibles. Crecer económicamente es imprescindible para sobrevivir en la élite. Si el Barça quiere competir con los grandes de Europa, que quiere, tiene que tener presupuestos parecidos, para acudir al mercado de fichajes cuando lo requiera, y para evitar que sus jugadores estrella se marchen (Ronaldo y Figo se fueron, al margen de todo lo que se dijo, por una realidad económica: el Barça no podía pagarles lo que exigían; recuerda lo que dijo Núñez y recuerda también que a partir de aquel momento se inventó la fórmula del contrato de imagen que costeba TV3 y que acabó con la denuncia de hacienda, finalmente pagada). Por ejemplo, Nike se comprometió en el nuevo contrato a dedicar 50 millones, creo, a ayuda social en los programas que se acordasen conjuntamente con Unicef y el Barça.
        No negaré que no explicásemos bien las cosas que hacíamos, seguro que se podía hacer mucho mejor. De todas maneras, es muy difícil hacerlo cuando la voluntad es no entender o entender lo contrario.

      • Niego la mayor. Ustedes, los de comunicación se explicaban estupendamente. Y la revista era y es maravillosa… Pero sus hermanos mayores, los que manejaban la economía, y el propio presidente, se encargaban a veces, de “chafarles la guitarra”…

        El contrato de Etisalat, existía… El contrato de Nike y las camisetas de mil colores (compromisos sociales al margen) también… la voluntad de haber llegado a contratar a los de la Viagra, o a China (otro régimen intachable) existía, y los viajes para hacerlo… Tanto como el contrato con Herbalife igualmente real, o la operación especulativa de Can Rigalt y la Llave de oro, o la recalificación del Mini, para cambiar campos de fútbol por pisos, o la operación fallida para comprar el Mallorca que terminó en dimisión de Benedito… O la contratación de detectives para espiar a compañeros, opositores, y socios y sus familias, también realidad… Y en estos casos, por poca voluntad de entender que uno tuviera, no había posibilidad de entender lo contrario…

        Puesto que todos esos casos, que existían y son reales, nada que ver con la “lluvia fina” y las buenas intenciones en otras intervenciones del club… a uno, que tiene per se, “poca voluntad de entender”, le extraña que en aquella época, muchos de los que hoy tienen esta sensibilidad tan especial para estos temas, no pusieran el grito en el cielo, ni se rasgaran las vestiduras, que les han quedado hechas girones estos días…

        Y dicho esto, reitero, que preferiría que la camiseta del Barça no tuviera ningún tipo de publicidad de las muchas que ya lleva (ni de la Liga, ni de TV3, ni de Nike, ni de Unicef, ni de Qatar Fundation)…

    • Senyor RDC,

      No estic d’acord que plantegi un dilema entre els valors cívics i la responsabilitat professional.

      Que el senyor Guardiola es preocupi de composar un equip de professionals de la seva confiança és normal i plenament ètic. No hi ha contradicció en aquest sentit, i més quan els descartats no anaven a parar precisament a la indigència, ni tan sols a l’atur.

      Li prego que faci una reflexió. Prengui com a exemple imaginari un nano de 12 anys molt culer. Segueix l’evolució de l’equip, escolta quina visió de l’èxit i el treball té Guardiola, llegeix les declaracions de tots els entrenadors, s’identifica emocionalment amb el club i adquireix un cert afecte pels seus ídols. Veu com s’encaixa la derrota i s’assimila la victòria, com es parla dels rivals, com s’evita criticar els àrbitres, dins el possible.., veu que hi ha expressions constants de crides la humilitat i modèstia d’un entrenador que traspassa el mèrit als seus nois. Veu el millor juigador de l’equip defensant o agraïnt una passada de gol a un company. Veu com contínuament es parla de treball i esforç…

      Ara, situï aquest mateix preadolescent com a seguidor del Madrid, avui. Compari què li arriba i que n’apren, quin concepte de la convivència i la competència port arribar a tenir.

      Sempre recordaré com, el dia després de guanyar la Championsm una directora de TV3 agraïa “la manera” com s’havia arribat a aquest èxit, perquè constituïa una influència molt positiva per als seus alumnes. “Avui estan celebrant el títol”, deia la professora,”però, alhora, continuen treballant…

      …això és una gran responsabilitat, perquè, repeteixo, el Barça no pot deixar de transmetre valors, i per això, justament, ha de decidir quins VOL aportar a la societat i no deixar-ho a la sort.

  22. Perfecte, Jordi.

    Entenc i dono suport a totes aquestes activitats de redistribució que comentes. Ben mirat, ja deixava anar, potser no de la millor manera ;), que aquestes accions denoten la grandesa del Barça. I apunto, ara que ve al cas, que els organismes poderosos són, per definició, generosos… regalen i reparteixen ¡Perquè tenen! Tradicionalment d’això se’n ha dit magnificiència. En canvi, tot allò que s’enquista, que només necessita i necessita i engola sense tornar res a canvi fa mala olor, denota empobriment, malaltia, petitesa. De fet, no em sembla que es tracti d’una qüestió pròpiament de valors (com em sembla que comenta el Sr. Jordi Brull), d’inculcar valors a la gent com si aquesta fos un full en blanc, sinó de maneres de ser; d’una qüestió fisiològica. Hi han no pocs estudis sobre el tema, però aquest sol ser força desatès.

    En tot cas, el que volia dir, i potser ha quedat molt brusc i mal explicat -Em disculpo-, és que l’ajut als nens del tercer món del Barça no em sembla realment desinteresat i altruista, com sovint es vol vendre de cares en fora… per la bona imatge. I ho he comentat pq quan s’ha discutit la recent sponsorització no pocs defensaven l’atruisme i el desinterès que representava UNICEF, vers Qatar FUNDATION; aquí és quan ha sortit a escena allò dels sentimentalismes vs realismes. A mi em sembla una discussió força equivocada, al menys mal enfocada.

    Entenc, doncs, que el Barça -en concret els qui estaveu a la junta-, vareu advertir que aquest mirar cap a baix, transversalment, feia el Barça més gran, més sa, més “bo”; es tractava d’una aposta que generava grans inèrcies (Recordo el dia que el BArça va ignagurar la borsa de Nova York, etc). I al cap i a la fi, això és el que es buscava. El Sr. Rossell tb ho sap, motiu pel qual no traurà el logo de UNICEF.

    Potser el terme “hipòcrita” no era el més adeqüat. Tens raó Jordi. Però sí que hi ha certa voluntat d’ensenyar i fer les coses, al menys, a mitges. I en el fons, potser és això del que es queixa el Sr. Jordi Brull. Però em sembla que aquesta és la naturalesa de la grandesa.

    Salut

  23. Sobre les darreres intervencions, en general.

    Coincideixo amb en Jordi Basdia que és compatible exercir la responsabilitat social de manera honesta, intensa i eficient amb traslladar aquesta acció a una reputació corporativa (atributs de marca al capdavall) que tene una rendibilitat en l’àmbit del màrqueting.

    Una empresa que competeix en el mercat ha de cercar un determinat posicionament en el mercat, elements de diferenciació respecte als competidors que siguin més atractius per als potencials consumidors o per a segments prioritaris d’aquest consum. Cada empresa ha de cercar la seva estratègia, que ha de ser adequada per al seu cas com a empresa i pel producte que defensa, suposant que hagi encertat amb el target seleccionat.

    El producte “Barça” és completament intangible (la identificació amb uns colors i l’adhesió emocional a uns equips esportius) i si es mira amb fredor, per si mateix, força estúpid. Ja em direu quin sentit té tanta passió per un partit de futbol si en el fons la identificacióno té elements que va més enllà del simple fet esportiu, si els símbols no alcen altres emocions, si no hi ha algun sentiment col·lectiu amb determinats elements cohesionadors, entre ells, una cultura o valors de club, siguin els que siguin, que es van creant a través de la seva història. Igual que amb un cotxe de vegades comprem altres sensacions (status, bellesa, sexe, llibertat, emancipació, seguretat,…) els clubs esportius han de saber què venen.

    Quan les entitats són de caràcter “local” i arriben a una certa hegemonia en el seu entorn, pràcticament la simple identificació comunitària fa el paper d’element irracional que ens fa consumir les senseacions del futbol amb més passió quan és el nostre equip que en un partit entre dos equips que no ens importen. Però la competència en l’entorn global requerfeix un esforç complementari de destil·lació de l’essència de la pròpia naturalesa per a arribar a nivells d’abstracció que siguin comprensibles en múltiples escenaris culurals. I aquñi ve quan l’esforç d’exlicar bé els valors, a més de just és complegtament necessari.

    Consumir les sensacions del futbol al camp, als mitjans de comunicació, a la família, a les teertúlies d’amics i col·legues…rellotges, calçotets, vaixelles, llevataps, licors, cobrellits, encenedors… Desenganyem-nos, darrera aquesta bogeria hi ha algun sentiment més que l’esportiu. Aquest és el veritable producte: emoicions i valors compartits, el que fa sentir-nos part d’alguna cosa. I aquesta és també una enooorme potència que ens obliga a actuar amb responsabilitat i a assegurar-nos que s’empra a fi de bé, a favor del progrés social i el civisme i no en contra, Ciutadania vs. hooliganisme. Valors positius (esportivitat) davant els negatius (competència extrema, guanyar per guayar i a qualsevol preum menyspreu o odi a l’adversari, insolidaritat amb l’alteritat…).

    El que jo afirmo és que com més encertada i honesta sigui l’acció social, la responsabilitat social del club, més sòlida la seva cultura corporativa i més arrelats, poderosos i compartits els valors, més fàcil és traslladar aquest esforç a la rendibilitat econòmica i a la competitivitat en el moment de generar ingressos, en el cas del Barça, a més, molt relacionats amb la quantitat de seguidors d’arreu del món.

    Cal tenir-ho clar. Després t’ho has de creure. Encabat s’ha de definir una estratègia coherent i clara, persistent i intel·ligent, Finalment, actuar,

    Veig també que preneu una deriva cao al factor internacional. Normal. Ve induït per la més gran errada que el laportisme ha comès dins l’impuls positiu que va donar a aquests aspectes.

    Quan jo parlo de “pluja fina” em refereixo també i especialment al nostre país, começant per la pròpia massa social.

    El que abans el Barça representava de manera espontània (cohesió social, identificació amb un país, projecte col·lectiu, valors de civisme), i recordem Basiela, ara ho ha d’organitzar de manera explícita, planificada, estudiada i rigorosa quant a conceptualització i quant a desplegament estratègic.

    L’objectiu: consolidar un discurs d’identitat (valors, cultura, comportament corporatius) sòlid i coherent. expressar-lo a través de la comunicació i l’acció de responsabilitat social… penetra intensament en la societat catalana en col·laboració franca amb la societat civil… en unn treball de formiga, potser, atenent al detall i no només als grans convenis, potser, però que, amb la força del Barça al darrera, una vegada pren velocitat creix exponencialment amb una enorme solidesa, amb el que es diu ARRELAMENT.

    En paral·lel, s’obté l’essència fiolosòfica, els valors universals i exportables d’aquesta tasca i es comença a estebdre ingternacionalment unes idees i una praxis que repercureixen en el reforç de la comopetitivitat de la marca si es fa també una comunicació i un màrqueting adequats.

    Per això, “ser més que un club” pot ser rendible sempre que sigui real. Perquè és el nostre punt fort com a distintiu de les altres “marques”.

    Però això requereix una junta amb certa sensibilitat i visió delque és un objectiu col·lectiu de com es gestiona un col·lectiu democràric, de les característiques específiques d’aquetsa aposta, que requereix un llenguatge, unes actituds i especialment una gestió (comercial, econòmica, social, d’imatge, esportiva…) característiques dels projectes d’economia d’iniciativa social, justament el que venem.

    I ja he dit el que opino respecte a la competència personal i professional dels galifardeus que es van rellevant en el govern del Barça. Indocumentats i incapaços de progressar en la comprensió que de vegades el cinisme, la desesperança i un denominat realisme són les coartades de la incapacitat, la ignorància i la mediocritat.

    Ja ho he dit abans, El Barça necessita un altre nivell de dirigents. Imaginatius i oberts, coneixedors experts i honestamen convençuts que nhi ha economia i competitivitat més enllà de la religió neoliberal i els tòpics suats de les empreses de negocis i les tertúlies de yuppis. El Barça necessita dirigents amb sensibilitat i competències en matèria social i amb unes capacitats i conviccions realment orientats a la qualitat democràtica.

    El que sí saben fer, senyor RCD, és el que vostè esmenta: res més que accions caritatives obsoletes que parteixen d’una visió paternalista i classista de la societat, que s’adequen a un esquema elitista, en què el “ciutadà de pro” és condescendent amb els desgraciats.

    Pel que fa a això de Qatar, sr RCD, des del meu punt de vista nom és el fet de l’operació en si el que em preocupa. Em preocuoen més dues altres coses.

    Que ens diguin que no hi havia altra opció. I això està per veure. Potser no
    hi ha altre opció en un esquema tradicional de l’empresa capitalista, i així s’ha plantejat, però no s’h explrat el problema des d’aquesta altra visió que jo defenso. I així, som una cosa (perquè no tanquem les seccions, ni pugem les quotes i els abonaments tot i ser els més barats, perquè fem eleccions en que cada persona és un vot i no la representació del volum de capital que controla..) i ens gestionem, per desconeixement i covardia, com una altra, sense participació, sense reflexió, auomàticament i convençuts que només hi ha un carril. I ser una cosa, gestionar-se com una altra cosa i dir que n’ets una tercera, malament rai.

    L’altre aspecte que m’ha preocupat és l’intent de defensar o suavirzar les característiques del règim de Qatar. Crec que el discurs que ha de traslladar el Barça a la societat nom és que hi ha dictadures “tolerables” o “flexibles”… o tiranies misericordioses. Valia més la pena vendre que s’havia de fer i ja està, i que ens havíem de tapar el nas. Crec que Qatar passa una ratlla que una vegada superada és innecessari cap altre matís o disculpa. I traslladar a la societat el discurs de relativització que s’ha divulgat ho trobo contrari, justament, a la responsabilitat social del Barça.

    Disculpeu l’extensió del comentari, sisplau.

  24. Parlem de la realitat ……..o de la teoria, com si n hi hagues realitat?

    El règim de Qatar es igual de poc/gens/bastant/ ..m’es igual ..que el d’Abu Dabi.
    Ara, el 2011, capitanejats per antics directius de dos anys (sense ser votats mai, per cert, a dit.), ex-empleats a sou (i bon sou) i gent vinculada a l’anterior President blaugrana, quan era president balugrana i quan ha arribat a ser diputat al Parlament de Cataluna, ens volen fer creure que el règim de Qatar és tant inhumà com el de Corea del Nord. I no es veritat, i, sobretot, ens amaguen, (com ens van amagar el 2009) que ells van signar acord amb empreses del règim d’Abu Dabi.

    Els pengem a tots, pero a tots, o s’ha de seguir fent sectarisme i amagant una cosa, del 2009, similar, (pel que fa als drets humans) que una de 2010.

    Ningú, excepte u benvolgut company, s’hi refereix o ho comenta, i ho considero el pal de paller de la credibilitat, coherencia, neutralat i honradesa dels opinadors.

    I també recordaria que les caixes catalanes han fet, com a missio fundacional, molta, moltissima obra social, des de fa molts i molts anys. I se les estan carregant. I els governs espanyols progressistes (ha ha) volen que se les quedin els bancs espanyols, i deixin de fer obra social. Això també es la realitat. El Barça no té volum econòmic suficient per a fer una obra social significativa. Compareu els pressupostos de la Fundació dirigida per la cosina del president de la millor etapa esportiva de la història delBarça amb els pressupostos d eles obres socials de les 9 primeres caixes catalanes (abans de les fussions) i veureu la “migradesa” comparativa del que feia la Fundació del Barça. Però es que no es cap misió fundacional del Barça, club esportiu, fer obra social!!!! No s’ha de perdre de vista.
    I, segint amb la realitat, quan es genenen perdues, durant dversos anys, quan es reduexien els fons propis del Club en comparació als de fa 7 anys, “primum vivere”,,primum no tenir pèrdues, recuperar eficiència, també econòmica, i quan vinguin, si venen, les vaques econòmiques bones, aleshores que s’ho pensin. Mentre, tothom pot/pdem fer obra social amb els nostrs propis diners, ningú ens ho impedeix, ningú ens ho pot prohibir. Però fer obras social important amb els diners dels socis i s`socies, quan es genen pèrdues, no es cap prioritat, ni estatutària, ni fundacional.
    Benvinguts al mon real, si us plau!
    Cordialment,
    Andreu

    • Senyor RDC,

      Li recomano que es passi pel WEB de la Premiere League i observi la pàgina corresponent a l’acció social dels seus clubs. També forma part del món real.

      El Barça, quan parlem d’incidir sobre la societat, no ha de veure’s amb els mateixos criteris d’una Caixa, i molt menys amb els ulls de les accions tradicionalment anomenades “caritatives”. I també considero un error benintencionat embolicar-se a obrir centres arreu del món, no perquè no siguin bons sinó per una simple visió estratègica d’aprofitar amb la màxima eficiència social els recursos que es disposen.

      Amb pocs diners, el Barça pot mobilitzar i convertir en valor social una altra cosa en la que sí que és superior a qualsevol caixa: la seva marca i els seus símbools, un d’ells ara malmès.

      Però seria ara d’una extensió excessiva detallar el que imagino, però crec que amb la lògica del que podrà veure, si vol, en la pàgina de la Premiere es pot fer a la idea.

      Fixi’s en el detall: el clubs anglesos, el que és calers, no gaires, no posen. Però en canvi, Déu n’hi do el que fan en els seus espais d’influència cadascun d’ells i en l’àmbit internacional també… I què aprofiten=? El seu nom, les seves estrelles, que la gent els estima, i la màgia que especialent per nens i joves té el món del futblo, l’atractiu per a molts adults, l’aurèola social que hi ha al voltant de les entitats esportives, la il·lusió, o no, que es pertany a alguna cosa…

      • @ Jordi Brull.
        Jo no em dic RDC, que és un alte coparticipant en aquest bloc. Però em dona la sensació -tota la sensació. que em contesta a mí. Li diré que conec alguns equips de la Premier bastant bé. I que he viscut 4 anys a Anglaterra, la qual cosa m’ha permés copsar la realitat real de debó. Com comprendrà, els aficionats i seguidors anglesos, que són dels màxims visitants del Museu del Barça i potser els que més samarretes compren, estan envejosos, amb bon sentit, admirats, del que significa el Barça a Catalunya. Això es mèrit del Club, de la seva història, de la funció arrelada i supletòria durant moltes dècades, i de les families i de la societat catalana. De la societat catalana que avui, e prop d’un 20% de gent pobra. Ací, ben a prop. a lavora nostra. No es tracta de fer mesures quantitatives, però dificilment trobaem cap club anglès de futbol, amb tant seguiment, tant arrelament, com té el Barça a Catalunya, ara, ahir, abans d’ahir, i demà, demà passat i mes enllà. Sempre es pot aprendre coses dels grans clubs anglesos (Manchester Utd., Liverpool)però no serà pas ni el gran tema de la copropietat dels socis al Barça (envejada pels aficionats del Manchester o del Liverpool, o del Chelsea en lloc de la propietat privada de multimil.lionaris rusos, nordamericans o anglesos), ni l’arrelament en una societat quer supera, de bon troç, els àmbits territorials inmediats, i que també maté una continuitat de generacions més que admirable i espectacular. I tampoc, ara, ( i des de fa anys, des de lavinguda d’en Ronaldinho fins ara, amb algun daltabaix temporal, del joc, de l’espectacle esportiu i futbolístic, que està assolint, ara, una excel.lència mai vista i continuada.
        Miri, em semblen molt bé els seus paràgrafs, però no hi trobo, ni realitat, ni concrecions positives, ni propostes concretes, ni alternatives concrtes.

        I, per la meva experiència concreta, i dels meus familiars directes (algun dels quals també ha viscut mot recentment més de 18 mesos a Anglaterra), com el Barça, res de res. Moltes més vegades, amb qualsevol excusa, venen nois i noies anglesos a Barcelona un cap de setmana, amb l’anada al Camp Nou a veure el Barça com a objectiu central, que les vegades a la inversa, que també es produeixen, però sense anar a un partit de la Premier com a objectiu central. I sí, es veritat, a alguns clubs anglesos es fan també actes i tasques concretes de suport, amb presència de jugadors, a tasques socials encetades o organitzades per associacions, però també se’n fan , gairebé cada dia, també a Barcelona i arreu del pais, amb presència de jugadors i ex-jugadors el Barça. No hi trobo cap diferència, sincerament, perquè ací també es fan, amb aquesta junta i amb aquesta plantilla, amb l’anterior i les precedents. Tot es millorable, segur, però ni hi ha cap dèficit ni mancança, comparativament, a Can Barça a hores d’ara, i d’abans. Altrament, com es que el Barça ha assolit i augmenta dia a dia el seu arrelament entre la societat catalana?
        Cordialment,
        Andreu

    • Lo que hubiese sido sorprendente es que el gobierno israelí lo hubiera reconocido. El desmentimiento es de oficio.
      De todas maneras, a lo que yo quería referirme no es al hecho en si, que no puedo saber si es verdad o no, si no a lo que dije en su día, que noticias como esta empezarían a salir a la luz pública por el simple hecho de la asociación con el Barça. Qatar ha pasado a ser un foco de atención informativa.

  25. Si, Jordi sí, sobretot si hi ha gent ressentida que fa de corre ve i dile davant de qualsevol cosa.
    I ac´han quedat molt malament. Perque quan se’ls hi van demanr proves escrites del que deien, van fer figa i ….van desapareixer els “intoxicadors disfressats de periodistes”. El nostre pais, sent petit, permt que se sapigui tot. Per`que segueixin….els mateixos s’estan apretant la soga,….amb tanta difamació, tanta mentida i tant odi. Tal faràs tal trobaràs.
    Cordialment,
    Andreu

    • Andreu, això del corredisses no sé si va per a mi o no. Per si de cas, vaig posar l’enllaç d’un article de l’Enric González, un periodista que a mi em mereix tots els respectes. I perquè la font que cita és el Ma’ariv, un diari de prestigi a Israel.
      Durant molts anys, tants com gairebé tretze em sembla, vaig ser cap de política internacional del diari Avui, al marge d’haver estat durant dos anys corresponsal de Catalunya Ràdio a Brussel·les. Ho dic amb modèstia, però per a fer notar que no he agafat la primera cosa que he vist per la xarxa; procuro actuar amb rigor i seriositat sempre, que no vol dir que no em pugui equivocar.
      El FC Barcelona és l’equip estranger de futbol més seguit a Israel. L’acord amb la Qatar Foundation, a ningú li ha d’estranyar, no ha agradat gens.

      • Molt bé la història, però la realitat ha demostrat que va ser una pifiada de cal ample. Diuen que repetir el que diu un altre mitjà, sense parlar o conèixer a qui ho ha escrit, no es bon periodisme, ni molt menys. Contrastar, oi? On va estar el contrast? Al diariisraelià, no? Al periodista que cites, tampoc.
        Jo no em poso mai a valorar intencions, però sí els fets. I sempre ls fets passen pels mateixos tub’s, pels mateixos canals, i la majoria de les vegades no s’adiuen amb la realitat. Però l’escampada ja està feta. L’Ambaixada d’Israel, su Pais, la Vanguardia ho han desmentit.
        Tanta pressa hi ha per a escampar de tinta, com a calamars malalts, derrotats a les urnes, que al saltar-se l’abc de la contrastació, abans de tirar merda?

        Fets, fets.
        Cordialment,
        Andreu

  26. En fi, sobre el tema de l’sponzarització:

    crec que només es pot justificar el QF des d’un punt de vista econòmic i a curt mig termini. En d’altres aspectes, em sembla evident que pot portar certs problemes. Al menys s’hauria d’assumir això, no!?

    • El que va dir, des del primer dia,el President Rosell es que sense la molt precària situació econòmica del club (i molt pitjor del que es que esperaven trobar-se) que havia deixat la junta anterior, no hagues calgut fer-ho. I un acord per 5 anys a’caba als 5 ays. Ningú diu que calgui continuar-ho. Això es va dir aixi des del primer dia.

      Cordialment,
      Andreu

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s