Hi ha dopatge en el futbol?

Unes suposades declaracions del doctor Eufemiano Fuentes a una tercera persona, van provocar un terratrèmol de curta intensitat i encara menys durada en el futbol espanyol. Fuentes està pendent de judici per la seva implicació en l’Operació Port i ara ha tornat a quedar embolicat en l’Operació Llebrer, que el dia 9 va posar de potes enlaire l’atletisme espanyol. El doctor hauria dit que si ell parlava la selecció espanyola de futbol es quedava sense els títols de campió d’Europa i campió del món. Ràpidament, tant Xavi com Vicente Del Bosque van desmentir rotundament que s’haguessin dopat per aquests campionats i van qualificar el futbol d’esport net de dopatge. Al cap d’uns dies, va ser el mateix Eufemiano Fuentes qui va negar haver dit res de semblant.

Certament, els casos de dopatge en el futbol són puntuals. Per tant, com que no s’enxampa mai ningú, l’única conclusió possible és que els futbolistes no es dopen. Ara: també és veritat que els controls que passen els futbolistes no s’assemblen gaire, per no dir gens, als que se sotmeten els ciclistes i els atletes. Per tant, comparar-los és un error.

Ningú pot estar a favor del dopatge perquè significa fer trampes i, probablement, no hi ha res que atempti més contra l’esperit esportiu que el fet de fer trampes. No obstant, el que operacions com la Llebrer revelen va molt més enllà de la pràctica tramposa. El que hi ha és una operació d’hipocresia a gran escala en què hi ha ficats tothom, des dels atletes i ciclistes que fan el pas de punxar-se EPO o fer-se transfusions de sang o el que sigui, als directius i entrenadors, passant pels patrocinadors i organitzadors, i acabant amb els polítics, els mitjans de comunicació i els espectadors i aficionats. És a dir, que no se’n salva ningú. Tothom hi té la seva quota de responsabilitat. Perquè, en el fons, darrera del dopatge hi ha un problema greu de manca d’educació esportiva que acaba reflectit en els nivells d’organització i en els comportaments. Només la victòria, amb rècord i èpica personal inclosa, té premi. La derrota no té cap tipus de reconeixement, tant se val l’esforç. Per això funciona el tot s’hi val mentre no t’enxampin. Són les regles del joc: fem veure que no veiem res i t’aplaudim i et premiem i et considerem l’heroi de tots i t’impel·lim a que cada dia saltis més alt, siguis més fort i corris més de pressa, però si t’enganxen fent trampes, et deixarem caure i seràs un empestat, ens girarem d’esquena i buscarem entre la pila aquell qui et pot substituir. A heroi dopat, heroi posat.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s