Parlem de WikiLeaks

Ja fa moltes setmanes i força mesos que les revelacions de WikiLeaks fan anar de corcoll les democràcies occidentals i que les entremaliadures d’aquest lloc d’Internet s’han convertit en tema de conversa de totes les tertúlies, els articles d’opinió que en parlen deuen ser uns quants milers a aquestes alçades, de manera que sóc conscient que amb aquest comentari faig molt tard. No hi fa res. Ara que el seu director i editor, Julian Paul Assange, s’ha lliurat a la policia anglesa abans que l’enxampessin la CIA, la Interpol o qualsevol altre de les policies del món que el cercaven per tot el que ha revelat i, encara més, per dues presumptes violacions comeses a Suècia, país al que serà lliurat, el tema ha agafat una altra dimensió amb la proliferació de moviments de suport que no es limiten a dir-ho si no que estan disposats a emprar mètodes semblants als d’Assange i a multiplicar els actes de sabotatge informàtic, una mena de guerra de guerrilles 2.0 contra els poders establerts.

Com que els signes dels temps ens porten a estar o bé radicalment en contra de, o bé radicalment a favor de, la majoria d’opinions, o almenys les que s’acostumen a fer sentir més, han anat en aquest sentit, d’aprovar Assange cegament o bé de censurar-lo també cegament. Personalment, no estic ni amb els uns ni amb els altres. Que no sigui periodista, per exemple, no em sembla un argument ni a favor ni en contra del que fa.

A mi em sembla que aquest cas s’ha d’abordar des de dos vessants. D’una banda, s’hauria de saber com ha obtingut tot aquest gavadal de documents. No vull dir que reveli la identitat de les seves fonts. Vull dir que l’exercici del periodisme obliga a obtenir les informacions de manera lícita. Un periodista pot investigar qui vulgui o qui cregui que mereix ser investigat, però sempre ho haurà de fer dins del marc legal; no pot punxar telèfons, ocultar micròfons o aprofitar les falles de seguretat informàtica per a entrar en els ordinadors. Les notícies o reportatges basats en una càmera oculta sempre m’han semblat molt dubtosos des de l’ètica periodística, per bé que en determinats casos sigui l’única manera de destapar situacions que atempten contra els drets humans (presons, asils, màfies… ). La frontera és una línia molt fina i per a discernir-ne l’oportunitat s’ha de valorar el bé superior que s’obté.

Hi ha qui l’ha qualificat de Robin Hood de la informació, perquè roba la veritat dels poderosos per a donar-la als ciutadans. És una manera de veure-ho, que no sé si l’allunya del periodisme però que dóna peu a mirar-se la seva feina des del segon vessant, el de la importància de les revelacions publicades. I, en aquest sentit, trobo que hi ha de tot. A mi, que les ambaixades es dediquin a pressionar els governs davant dels quals s’han acreditat, amb tots els elements que tenen al seu abast, no només no em sembla cap notícia sinó que, fins a cert punt, trobo que és la feina que han de fer. No només ho fan els ambaixadors dels Estats Units. Ningú recorda com l’hoquei català va perdre el reconeixement internacional que havia obtingut a la Federació Internacional? WikiLeaks podria desclassificar uns quants correus electrònics de la secretaria d’esports del govern espanyol, també.

El que trobo és que es posa massa l’accent en el que es diu o es deixa de dir més que no pas en el que es fa o es deixa de fer. L’opinió d’un determinat dirigent pot ser una notícia d’una transcendència colossal, però succeeix poques vegades. Generalment, no passa de ser una tafaneria sense cap importància pràctica. No és un problema de WikiLeaks, en tot cas, aquest portal l’ha posat de manifest a l’engròs. És un problema del periodisme que ha caigut, suposo que per la força de la ràdio, en un excés de declaracions. Com que fem un periodisme basat en el que diuen o deixen de dir els personatges públics, siguin polítics o futbolistes, acabem fixant-nos més en el que es diu que no pas en el que es fa. Sense adonar-nos que si tot el que cadascú de nosaltres digués en privat o pensés s’acabés fent-se públic en el nostre entorn, la convivència se’ns faria o insuportable o impossible.

Anuncis

4 pensaments sobre “Parlem de WikiLeaks

  1. A la gent li importa si el govern aumentarà els impostos d’aquí o d’allà, si afavorirà la creació de petites empreses, si apostarà per la innovació, si crearà fons de finançament per a joves emprenedors… A la gent li importa de veritat si demà podrà obrir la paradeta de nou i si ho tindrà més facil o més dificil que el dia anterior… O potser és el que m’importa a mi… Preocupar-se dels assumptes que ha anat destapant Wikileaks és pels qui no tenen feina.

  2. Pel què sembla tú també tens un problema , i es diu 3 % , més aviat sembles un votant borreguero convergent àvid de fer calerets i com a bon catalanet treballar treballar i treballar , a tu no t´ importa la mort del càmera Couso ? , com es va aturar la maquinària judicial , o quina és la pre cuina de la nostra diplomàcia . Tots en tenim de problemes en el món d´ avui en dia , si demà podrem anar a treballar , si podrem obrir el nostre negoci , o si tan sols podem evitar que no passi el què va passar a Haití , això fa que més que mai exigim garanties als nostres governs pel què fa a interessos universals adquirits pel simple fet d´ haver nascut , i no que els executin en funció dels ” seus i únics ” interessos , a veure si despertes , o vius a la Casita de Pim i Pom ?

    • En primer lloc, sense faltar. Després he de dir que els Estats i la diplomacia internacional han de tenir les seves clavegueres. Racons pútrids i fètids que la gent no hauria de coneixer, i no ho hauria de coneixer perquè no tenim la informació complerta, no sabem quines implicacions té una cosa o l’altre. Per això deleguem cada 4 anys en uns personatges que ens asseguren que ho tenen clar y que estan formats per assumir les conseqüències. Així és la Democracia actual, podria ser d’una altra forma, però és així. Jo no he de saber si l’Estat té a sou a no sé quants matons que cobren no sé quants calers per treure informació d’aquell o d’aquell altre penjat que vol atemptar contra els interessos generals. Jo no cal que sàpiga quins intringulis internacionals es tanquen a les reunions, secretes o no, que fan els caps d’Estat, perquè no tinc tota la informació i perquè no tinc ni idea de geoestratègia internacional, no sé moltes coses i no puc assimilar tota la informació. Per aquesta raó hi ha uns gavinets d’especialistes, espies, assessors, diplomàtics i consultors en matèries ben específiques… i molts cops pudents. Amb l’excusa de la INFORMACIÓ el que s’acaba generant és una DESINFORMACIÓ massiva. Tothom opina de tot i amb la informació fragmentada, tot s’hi val, llibertat d’opinió… Doncs mira, no! Hi ha coses que no es poden consultar a la gent. Hi ha fets que no poden sortir a la llum, hi ha clavegueres que no es poden destapar. N’hi ha d’altres que si, es clar. Però on està el límit?
      Si l’Estat Espanyol s’ha de baixar, o no, els pantalons davant els americans pel tema Couso, doncs no tenim informació suficient per a valorar-ho. No tenim ni idea de l’entramat de relacions interenacionals que es veurien afectades, i lamentablement -o no- l’interés general té prevalència sobre l’interés individual.
      I sobre Haití, no crec que ningú pogués preveure el terratrèmol i també hem de fer-nos grans i acceptar que pot haver-hi països que se’n vagin al canyet. Llocs on la pirateria i el caos s’instal·la i el destrueixen. Un país pot fer fallida i Haití n’és un exemple.
      Per acabar, els meus drets en sóc conscient d’on venen i com va anar la película. El que no estic tant segur que ho tinguin clar són molts habitants de països on tot està per fer. Ho he vist en primera persona, es pensen que aquí tot ha estat gratis per arribar on sóm. PEr tenir el que tenim, pel sol fet de neixer a l’Europa occidental, els europeus hem hagut de passar per cruels guerres civils, terrorifiques guerres mundials, o guerres de 100 anys. Ens hem matxacat durant segles els uns contra els altres, hem patit i superat pestes i pandèmies… Venim d’on venim. No va venir ningú de fora i ens va dir: feu això i la democracia us salvarà. Alemanys, francesos, italians, espanyols, tots contra ells mateixos, tots contra tots… i així i només així -a mastegots- s’ha forjat el nostre món. Que n’aprenguin que deia aquell… la democracia no és gratis, el benestar no és gratis, costa molt i s’ha de currar… i ara ens hem de posar les piles i tornar a currar els que van currar els nostres avis per no perdre-ho i no acabar-ho d’engegar tot a norris. Si hi ha tirans, si hi ha injustícies, si hi ha discriminacions, són els mateixos afectats els que ho han de solucionar, com aquí a Europa s’ha fet i com, segons les previsions properes amb la que està caient, haurem de seguir fent. Potser sí que visc a la casa de Pin i Pom, però m’agrada tenir veïns com tú a la casa de les Barriguitas.
      SALUT!

  3. Òstia !! Què bé ! Per fi trobo una persona que està emprenyat com jo , de diferent forma , però emprenyat . No volia faltar , salut també i gràcies per l´ ampli comentari !!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s