La darrera veritat de Guardiola

Dilluns, a la roda de premsa posterior al Barça – Madrid, Josep Guardiola va dedicar la victòria per 5 a 0 a Johan Cruyff i Carles Rexach “perquè són els que ens van ensenyar el camí” i va dir que aquella “és la victòria de tots els qui durant quinze anys han cregut en aquesta forma de jugar al futbol. No podem trobar un equip en el món que cregui tant en la gent de casa. És un èxit de tothom”. Em va semblar una afirmació molt oportuna, tant pel que té de reconeixement a les persones que han treballat en el club i han cregut en una manera de fer, com per la incidència que podria tenir en el present.

Personalment, situaria l’inici de tot plegat molt més enllà de Cruyff i Rexach, però això ens duria a una discussió excessiva. Només dic que el gust futbolístic d’una afició no es construeix en una dècada i mitja sinó que beu de pous més pregons. Tant se val. L’afirmació és certa i és molt bona.

En un país i en un club on el que és més habitual és envejar el guanyador i fotre’s del perdedor, acarnissant-s’hi com més feble i mal parat en surt, que algú que acaba de triomfar d’una manera tan rotunda i aclaparadora tingui un pensament per a tots els que l’han precedit i corri a posar-se el darrer de la fila, és una actitud insòlita. Però, més que lloar el com i el qui, m’interessa subratllar-ne el què.

D’errors, tots en cometem i tots n’hem de ser responsables en la mesura que correspongui. Però trobo que perdem més energies del compte en ensenyar-nos les vergonyes que no pas en ajudar a aixecar-se a qui acaba de caure. Abans de suspendre’ns, hauríem d’aprendre a corregir-nos.

Sovint es diu que en aquest país li falten líders. Jo, més aviat ho dubto. Penso que de líders en trobaríem més dels que ens calen. I també crec que hi ha molta gent que treballa en silenci per al benefici col·lectiu. Ara: hi ha més milhomes dels que ens podem permetre.

Anuncis

17 pensaments sobre “La darrera veritat de Guardiola

  1. Gran peça periodística, Jordi. Completament d’ acord!. Jo també penso que aquest recordatori és el més rellevant que va dir en Pep i que situa les veritables coordenades històriques del que estem visquent avui, els orígens der tot plegat. M’ agradaria que aprofundissis una mica en el que semblava volies dir i finalment no dius per no allargar- te o per no semblar que te n’ anaves massa lluny… (anys 70…?). Qaunta raó tens que la reflexió d’ en Pep és una rara avis, i en especial el seu constant exercici de generositat i humilitat. De la mateixa manera que el saber és acumulatiu i no hi ha premi Nobel que no es reconegui deutor d’ algú o alguns en els mèrits de les seves tesis, dels seus treballs i resultats…
    Un darrer apunt: aquest recordatori de la gènesi Cruyffista potser ens hauria de fer veure si no s’ han près algunes decisions de volada més aviat gallinàcia aquests darrers mesos…., sense entendre que el Barça és una escala constant, feta a base de graons, que mai no s’ acaba.
    Per això, si el Barça és també memòria i, sobretot, és un mèrit acumulatiu de molts -i d’ alguns especialment, sigui a la banqueta, a la gespa o també als despatxos-, les paraules d’ en Pep són tan i tan justes, tan completes i integradores, tenen tanta alçària moral com intelectual…
    Quin homenàs que tenim a la banqueta de can Barça!!

    • Gràcies, Bernat.
      Jo crec que el gust futbolístic dels culers neix amb els orígens del club, amb en Joan Gamper. Les cròniques d’aquells anys parlen d’uns jugadors que guanyen, sí, però que en saben molt i que juguen molt bé. Es destaca ja aquesta sensibilitat pel futbol ben jugat, que vol dir amb bona tècnica. Després, durant totes les èpoques, els jugadors que més estima i que més s’han destacat han estat tots jugadors de gran qualitat tècnica i atacants: Gamper, Samitier, Alcántara, Kubala, Cruyff, Maradona, Schuster, Rivaldo, Ronaldo, Ronaldinho…. Hi ha de tot, és clar, també es té un gran record per a Migueli, per exemple, però no és el més habitual. No en tots els clubs és igual. En el Madrid, sempre han destacat la fúria, per exemple. En el Barça, no. No és ni millor ni pitjor, és només una qüestió de gust futbolístic.
      El sistema tàctic precís és una altra cosa. Neix amb en Michels, i encara una mica abans a Holanda, i Cruyff l’imposa defintivament. Però el sistema tàctic és només un instrument, el que és transcendental al meu entendre és el gust futbolístic dels aficionats culers. I aquest és com és des de fa molts i molts anys.

      • Home, noo, ni de conya. Que el referent del fútbol de Cruyff fos l’escola holandesa amb Michels com a máxim exponent, vale, que Michles intaurés al Barça ¡’estil de joc, ni de conya o la memoria es molt feble.

        Ni la filosofia de joc, no la filosofia de cantera ni tan sols la filosofia de fitxatges era la que va institucionalitzar-se desde l’arribada de Cruyff.

        Sí, el Barça es el que és pel fruit de tota la seva história, però no, la seva filosofia esportiva no arriba fins el Dream Team

      • Marc, jo no he parlat ni de filosofia ni de sistemes de joc, només de gust futbolístic, que ve de molt lluny.
        De tota manera, ja que hi som, el Dream Team s’assembla força a la Taronja Mecànica. El sistema es basa, així dit a l’engròs, en provocar constants dos contra un gràcies a la disposició dels jugadors en triangles, de manera que el qui té la pilota sempre té dues línies de passada, almenys (posa els jugadors en un 3 – 4 – 3 i veuràs què vull dir). I aquesta disposició és la que va aplicar Michels al Barça del 73, i que no és d’ell si no d’un entrenador anterior holandès, també, dels quals han begut tots, però ara no recordo el nom. Tant Michels, com Cruyff, com Rijkaard n’han parlat alguna vegada.

      • Uf, no jordi, la “Taronja Mecánica” es eséncia del Dream Team però té poc a veure si parlem del que passava al terenny de joc.

        Per començar, Cruyff s’inventa una possició que a la Taronja Mecanica no va existir mai i es el pivot avançat. La Taronja jugava amba 4 defensas i un pivot devant. Cruyff evoluciona això fixant-se en cóm jugan la resta d’equips amb el 4-4-2 tipic de l’epoca treient un jugador de la defensa i possant-lo al mig del camp.

        El agafa el pivot i l’avança fins la línea de tres quarts (Bakero), treu als dos central i el substitueix per un líber i un distribuidor (en aquest cas, primer prova com alíber a Aloisio i després retrasa a un interior com Koeman que, al máxim qu’havia jugat era de pivot per devant de la defensa. I al distribuidor -el 4- primer es Milla, després Guardiola (es pot afegir que també juga amb dos lateral que en realitat son dos marcadors i encara es podría continuar amb la asimetría del joc o amb ventatges que trova situant jugadors amb qualitat al espai partint de la cals, o amb la “rotació laudrup” que tambè es una altre genialitat)

        En definitiva, el Dream Team beu de la Taronja, però Cruyff s’inventa un plantejament táctic absolutament nou que només respecta l’essencia i poca cosa més.

      • Marc, no m’entens què vull dir. Però el que tu dius seria el mateix que negar l’ascendència de Cruyff en Rijkaard perquè aquest transforma el 4 una peça defensiva.
        És evident que tots els entrenadors han fet evolucionar el sistema perquè els rivals han trobat maneres de contrarestar-lo. També Guardiola s’ha anat corregint aquests anys, només cal pensar en la posició de Messi.
        A més, ja t’he dit que han estat ells mateixos els qui ho han explicat més d’una vegada.

      • No, Jordi, es que es exactament el que dic. Van Gaal, Rijkaard i Guardiola han respectata en esencia el joc del Dream Team però s’assemblan ben poc.

        La gran diferencia entre el que tú dius i el que dic jo es que tu estableixes una continuitat entre Michels i Cruyff i jo no. Cruyff arriba al club i al equipo quan ja no queda absolutamente res de Michels. Van Gaal, Rijkaard i Guardiola arriben al club i mantenen la filosofia que hi havia instal.lada.

        Michels no es l’inici de res al Barça, es Cruyff, encara que l’idea de Cruyff en el joc tingui l’origen en la de Michels.

        Per cert, el pivot d’ara no es cap peça defensiva. L’equip no es divideix entre defensa i atac. De fet, el que ha canviat es que ara, el pivot, es un catalitzador en comptes d’un iniciador.

        I per altre banda, la funció de Messi com a fals 9 es semblant a la de Laudrup, de la mateixa manera que la de Villa s’asembla a la Stoichkov (obviant el matissos, s’enten, que n’hi ha prous)

      • És clar que hi ha continuïtat entre Cruyff i Michels, amb el benentès que entre l’un i l’altre hi ha vint anys de diferència, que no són debades; l’essència és la mateixa. Cruyff no comença d’entrenador al Barça.
        El pivot defensiu el posa Rijkaard; Guardiola l’evoluciona perquè Sergio també li dóna sortida de pilota, tant que el pot convertir en un tercer central quan tenen la possessió de la pilota i aixó avançar els dos laterals, però és una figura encarrerada de recuperar pilotes; la prova és quan juga Mascherano. El 4 de Guardiola entrenador no té res a veure amb Guardiola jugador, per entendre’ns.

  2. Jordi,enhorabona..i gracies per recordar i esmentar en Rinus Michels, el gran avui de les criatures que tant ens fan disfrutar per un estil propi, espectacular, valent, tècnic, col.lectiu i brillant. I a tothom que, malgrat les diferències menors, ha seguit apostant per aquest estil, evolucionat epr en Joahan mister, per en Frank mister, per en Pep mister i per tots els tècnics que han treballat i treballen per la pedrera. I l’aposta per la masia, per la pedrera, amb graus diversos en la qualitat ila quantitat, pero també sempre fonamental per a l’estil, per la club i per a la comunio amb aficionats i socis. L’estil Barça es exclussiu del Barça, i això, aconseguir això, que es reconegut arreu (menys Madrid), ha estat i es molt dificil. Però el barça, per sort per a nosaltres, ho té.
    Cordialment,
    Andreu

  3. Me ha gustado el artículo de Cappa, es una gran frase definitoria “presionan para jugar, no juegan para presionar”… porque el Barça el otro día, hizo un partido al margen de los goles. Porque atacaron bien, pero defendieron mejor… y por eso el Madrid no la olió.

    Esa frase es la gran (pero pequeña) diferencia entre el Barça de Cruyff y Reixach, y el Barça de Guardiola… La frase del Dream team era “correr es de cobardes”. Aquel equipo se basaba en tener el balón y no perderlo. Atacaban primorosamente, pero eran un equipo ligeramente más endeble, porque el plan se acababa, cuando no tenían el balón. Los de Guardiola cuando no lo tienen, defienden, muerden, ¿Por qué?, ¿Por rabia, por furia, por generosidad?… no… porque, como los niños en el patio, la quieren otra vez, para volver a jugar. Porque aman el juego. Por eso “presionan para jugar”…

    De las frases de Badía me quedo con “el sistema tàctic és només un instrument, el que és transcendental al meu entendre és el gust futbolístic dels aficionats”. Otorga la verdadera pieza fundamental del éxito culé de estos años. El socio. El aficionado. Más importante que un dibujo en una pizarra. Eso es el ADN Barça…

    Es esencial para entender que aquí, hayamos valorado a jugadores jovenes, frágiles, pequeños, peloteros, cuando la moda era tener negrotes de gran físico. Probablemente, Messi o Iniesta, niños tan pequeñitos, no hubieran llegado al primer equipo en otro club. Se les hubiera exigido, correr, fajarse, pelear contra chicos más grandes y no hacer lo que saben hacer mejor… fue el gusto futbolístico del club el que los salvó, el que los hizo posibles.

    • “Correr es de cobardes” no es la filosofia de ningún Dream Team, eso es una frase de Reixach jugador. Al menos seámos rigurosos.

      Por otra parte, y si te sirve de dato, el primer año de Cruyff no se ganó la liga pero el equipo acabó, si no me falla la memoria, como el equipo menos goleado.

      El Dream Team era otra cosa por Cruyff era un genio y no hay libro que seguir, sólo su cabeza. Cruyff ha transmitido conceptos básicos en los que posteriormente se ha ido desarrollando la filosofia de juego actual. Tras él, Van Gaal, Reixach, Rijkaard y Guardiola lo han ido matizando pero la filosofia se ha mantenido.

      Desde el Dream Team, la filosofía de juego, primero, está basada en el juego posicional, en la circulaciónde la pelota, en la posesión como fórmula para DEFENDER no para atacar (concepto básico manifestado extraordinariamente por ese “si nosotros tenemos la pelota, no la tiene el contrario”.

      Pero de Cruyff nacen muchas más cosas, como el equipo corto, la distribución pivotando desde el círculo central, los interiores y puntas abiertas, incluso adaptaciones que podemos ver como hoy el falso 9 o perfiles como el “4” con el que han crecido generaciones de jugadores desde Milla, Guardiola, De la Peña, Xavi o Cesc en las categorías inferiores y que desde la llegada de Rijkaard han variado hacia los Busquets y actualmente Romeu.

      Interiores de juego corto y ritmo alto desde el que salen los Thiago, Roberto, Dos Santos o Espinosa, centrales posicionales de exquisita distribución como Piqué o Fontás …

      Apuesta por la cantera como recurso inagotable y proyección para jóvenes jugadores, filosofía de juego instalada en todas las categorías (sólo rota momentaneamente con la destituciónde Cruyff y el inefable pase de Juande por el Barça B)

      El legado es enorme, pero jugamos las cartas sin hacer trampas, este legado deportivo no se inicia antes ni de coña antes de Cuyrff. Respetemos nuestra historia y respetémosla con rigor.

      Cruyff no es ningún gurú, ni ningún espejo, pero, en esta parcela deportiva que tanto nos enorgullece, es la línea de salida y quien planto la semilla que ha echado estas raices.

      • Perdonadme el rollo y en una entrada ya antigua. Aun siendo marxista, y aceptando que no me gusta un pelo el culto a la persona, estoy de acuerdo con Marc. Cruyff es origen de todo, y casi todo lo que hay en Frank y en Pep ya estaba en Johan. Extranyamente, la suya es una figura discutida por el barcelonismo oficial (menos por el popular), llegando a absurdos intentos por menoscabar su influencia con criterios revisionistas, desde la equiparacion oficialista Cruyff-Rexach (que no, que Xarli tuvo su oportunidad durante el post-nunyismo y nada fue lo mismo), o la supuesta continuidad del modelo con Van Gaal (que tampoco, que confiar en la cantera no es fichar y hacer jugar a Bogarde, Reiziger, Dugarry o el bolo Zenden). Pero mas alla de su impacto en la filosofia deportiva, la importancia de Cruyff es decisiva por acabar con la imagen de segundon que habia llegado a cultivar el Barca (algo que ha destrozado al Atleti, por ejemplo). Llego Johan y por su personalidad y carisma (y el juego del equipo, que duda cabe) nos creimos invencibles. Incluso llegamos a Atenas siendo invencibles, recordadlo. Eso no pasaba en los 80, por mucho que se diga. Que extranyo que siempre que se ha dicho que Johan controlaba el cotarro, al Barca le ha ido deportivamente de joda. Mientras este Pep, y aunque quizas moleste a algunos, seremos cruyffistas.

        ps: Felicitats pel bloc, Jordi, ple de esportivitat i entrades i comentaris intel.ligents.

  4. A mi el que em va sorprendre és la capacitat de Guardiola de prendre distància només uns minuts després d’engegar pels aires el projecte Florentino, destrossar el currículum de Mou, i matxucar a uns jugadors ribals amb una humiliació que no oblidarán mai a la seva vida. Acababa de fotre un 5-0 al Reial Madrid i va voler recordar els orígens de l’estil de joc?
    Jo el que vaig interpretar és que era una molt subtil crítica al RM, ho vaig llegir com si digués: Us hem clavat un 5-0 per què portem anys treballant per un projecte i vosaltres només us dediqueu a comprar cromos.
    Salut!

  5. Pel que fa a l’estil futbolístic no ho sé perquè jo vaig créixer amb el Dream Team, però pel que fa a la mentalitat de l’afició, ha estat Guardiola qui l’ha canviat. No només ha tranquilitzat un entorn que estava indignadíssim sinó que ha canviat la mentalitat del culer patidor completament.

    • No vull ser un torracastanyes, però aquest concepte també l’hauríem de revisar o matisar. El patiment endèmic del culer es forja durant els anys 50 i dura, efectivament, fins a l’arribada de Cruyff. Hi ha el desenllaç de la Guerra Civil, òbviament, però sobretot s’inicia amb l’afer Di Stefano i les Copes d’Europa del Reial Madrid. Abans, també durant els primers anys del franquisme, la mentalitat és guanyadora.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s