Les empentes i rodolons d’en Jan i en Toni

Des que a mitja setmana el diari Avui va publicar el vídeo en què s’intueix una topada entre l’expresident del FC Barcelona, Joan Laporta, i el secretari i portaveu de l’actual Junta Directiva del club, Toni Freixa, una topada al mig del carrer, hi ha hagut tota mena de comentaris i opinions, en els mitjans de comunicació i en les tertúlies dels cafès, i, com era de preveure, els de l’un s’han alineat a favor d’aquest un i en contra de l’altre i els de l’altre ho han fet en contra de l’un i aferrissadament a favor de l’altre.

Personalment, se me’n refot saber si és l’un qui empenta i és l’altre qui rodola o bé si és al revés, que l’altre rodola perquè no s’hi veu de tan capficat com va i empenta, o bé si rodolen i empenten l’un i l’altre alhora i voluntàriament.

A mi, l’incident em causa pena i em fa riure.

Em causa pena perquè aquest incident em sembla una metàfora molt exacta del que passa en la societat barcelonista avui, i suposo que en d’altres societats passa tres quarts del mateix, que s’ha arribat a un punt de ràbia tan elevat que uns i altres ja no es poden ni veure. I em fa por pensar què som capaços de fer les persones quan som víctimes de l’odi i la rancúnia i l’enveja i la gelosia i què ens poden arribar a fer aquells que pateixen tots aquests mals.

Però, a la vegada, em fa riure perquè figura que en Jan i en Toni són dos senyors tocats i posats, d’una importància inexorable, a l’un l’entrevistaven perquè vol ser president de tot un país i l’altre és una persona amb uns càrrecs importantíssims, secretari i portaveu del club de futbol més fet i desfet del món, que el tenen ocupat tothora i per això ha d’anar de reunió en reunió caminant de pressa i amb el telèfon mòbil enganxat a l’orella, sense ni mirar ni veure ningú, perquè els seus afers no tenen espera. A mi, què voleu que hi faci, l’incident em fa riure perquè me’ls imagino com dos galifardeus empentant-se i rodolant al pati de l’escola.

Ja ho dic, em fa pena i por l’incident, però procuro agafar-me’l rient.

Advertisements

14 thoughts on “Les empentes i rodolons d’en Jan i en Toni

  1. Hi ha que reconeixer que en Jan te grácia per fer les coses, fins i tot quan pixa fora de test. Aquest Toni Freixas em sembla un personatge sinistre, em dona mal rollo…

    Jordi, si et passes pel Yoya veurás que surten els teus comentaris al widget que em posat de Twitter. Saluda, home, que tens molts seguidors!

  2. Quin gran article, Jordi.

    Quina manera de demostrar que el rei està nu, la misèria mental que hi darrera aquesta gentola que es creu tan principal i important.

  3. Bon dia.

    Interpretar aquest “microclip” de Laporta i Freixa per a mi és més difícil que entendre una pel·lícula de Bergman. Deduir, com fan alguns, que en Jan li dóna una puntada de peu o li fa la traveta a en Toni (poseu l’àudio ben fort i ho sentireu, diuen), quan en les imatges la part més baixa que es veu d’ambdós cau més o menys al nivell de la butxaca de l’americana, és ridícul.

    Per a mi, el més trist de tot -darrerament això ho veiem cada vegada més- és que un periodista i un director de diari considerin això com a “notícia”, i els “vegi com” proliferin cada cop més a la premsa digital.

  4. Va ser gloriós el video de la meravellossa trobada-encontronasso entre el Jan i en Freixa per un bonic carrer de la nostra estimada ciutat . Vaig plorar d´emoció…i de riure. ho ho

    Ni un gag del Polònia!

  5. Si, penós, penós.
    En el que no hi estic d’acord, gens, Jordi, es que això és una metàfora representativa d’una pressumpta divisió social a Can Barça. Res més lluny de la realitat.
    Jo segueixo tenint els mateixos amics i amigues laportistes que abans, i, menys un, cas a part, no han perdut el senderi ni han agafat fanatisme fora de mida. Es allò que com mes va més veig cla´rissim : la dfierència entre la pressumpta opinió publicada, o hooliganisme publicat, per una minoria que per molt pliuriactiva (no foten ni brot, al contrari, empren les seves feines per a fer mullader), molts alies diferents i moltes històrietes segueixen sent, exactament, els mateixos que emmerdaven la campanya amb bestiesses inventades.
    La prova, la gent al Nou Camp. On hi ha divisió? (a algunes redaccions). On hi havia tanta igualtat pressumpta d’expecavies a la campanya electoral? al cap de mal borràs d’alguns de les candidatures continuistes (no de totes ni tots, quedi clarI o del seu hooliganisme més tronat. AL final, 61% r al Sandro, 2on, en Benedito, i penultims i ultims els laportistes abrandats o antigamentabrandats. Divisió? entre els que pinten om pintem posts via 2.0- Una minoria minoritària. I confondre els pesudodebats virtuals minoritaris (de gent que hi participa) amb la realitat dels associats del Barça és una alàcia i, sobretot, un gran errada.
    Com a nivell polític. Les bofetades, agitació, nticietes, inventets entre els de la Soli i els RCat, des de la unitat (ha ha), podrien fer semblar que s’endurien gats a l’aigua electoralment. AL final que seran, 4 / 5 diputats? Com Ciutadans? Doncs no ho semblava, mirant blocs i virtualitats diverses. Aquesta confussio entre la realitat real i l’aparent virtualitat llegida com més va més diferent és. I els despertar’s reals so molt durs, per als qui es volen creureallò que llegeixen perque es el que ells creuen . Minories minoritàries.
    La realitat. Els resultats electorals del Barça i els polítics a les catalanes a les properes municipals. I ja se sap, qui es vulgui dedicar a la política seriosament, ha de tenr el sostre dev idre, imepcable, no haer matxacat masses peus , tormells o genolls en altres vides i, sobretot, no perdre mai de vista que una animalada d’un president d’un equip esportiu pot recargolar-se en forma adient, però que la mateixa d’un animalet polític esdevé ja crònica per tot sels media. El joc esta aixi, i no es pot canviar des de fora.

    Cordialment.
    Andreu

  6. Home Jordi, dius que l´incident el fot i el refot, doncs si tornes a llegir el teu comentari te n´adonaràs que prens partit per un dels actors d´aquest incident: el de sempre clar, o siga el teu ex-cap, o encara segueix sent-ho? Laporta “off course”. Si, si el mateix de l´aeroport, del xòfer, del de Luz de Gas, dels espies… i de tant altres “incidents”. Jo no cenec a Toni Freixa, puix no opine d´ell, però al teu Jan (que “cursi” !) si que el coneixem tots, per tot el que hem pogut veure al mitjans, malgrat el que han amagat fins que estat impossible fer-ho. Do tot això el que no es pot pensar es que el tal Jan siga una persona educada, respectuosa, humil en les seues relacions humanes i assenyat, més bé diria que sembla tot el contrari.

    Bona nit, Jordi. Pepet

  7. Quiere ignorar Jordi Badía que aparte del video, hay testimonios, entre ellos el de la periodista que lo anda entrevistando (en el Avui) que afirman que no solo hay un choque inesperado de hombros de uno con otro, que es lo que se alcanza a ver en el video publicado, sino una extraña maniobra de Laporta con los pies, que llega a hacer que el otro se trastabille.

    Cito textualmente, recogido de Avui, donde dice que hay un””estrany moviment de peus i l’home que passa pel costat de Laporta de poc que no cau. Laporta li ha fet la traveta? Pilotes fora: Laporta no em diu que és Toni Freixa, portaveu del Barça. Què ha passat entre ells?”.

    Otro testigo del “tropezón”, que pasaba por allí afirma (extraído de e-noticies): “Laporta va donar una puntada de peu a Freixa quan aquest passava pel seu costat. Segons aquestes fonts va ser l’expresident del Barça qui va allargar la cama dreta fins topar amb Freixa, que anava caminant en sentit contrari.”

    De hecho es sospechoso y extraño que alguien que choca (aunque, por cierto, está mirando hacia adelante y ve a la persona que llega de frente) con otro se vuelva, enseguida, al instante, y sin aturdirse lo más mínimo, pueda dar una explicación a lo sucedido, “em xocat”, como para que se descarte otra cosa. Además lo hace usando el mismo tono condescendente (“bueno noi”) y chulesco que en otro video, famoso en youtube, cuando siendo presidente del Barça “tocaba” la cara de un joven socio, que le recriminaba en Manchester su mala gestión. No ayuda a la credibilidad de Laporta su ya larga trayectoria de incidentes fuera de lugar, e incluso algunos bastante violentos, como los episodios con JJ Castillo o Ferrer. Al loro…

    Aunque al autor le parecía intrascendente ahondar en una mayor explicación del incidente, ya que en éste se apoya toda la opinión posterior, me ha parecido que lo correcto era puntualizar, para ser justos con los dos personajes del “choque”…

    Otra cosa es que me extrañe que un topetazo que, por lo que se ve, tuvo lugar el 14 del pasado mes, origine una noticia 15 días después, sin alcanzar a comprender que busca el diario Avui publicándolo precisamente ahora, y si ésto busca algún “efecto” electoral…

    Coincido con Andreu que la opinión publicada, no tiene porqué coincidir con la opinión pública y encima en este caso concreto, la opinión publicada, todavía está más alejada de la opinión de los socios. Y La opinión de los socios está, hasta el momento, y siempre que ha sido posible pulsarla (El día de las elecciones, la encuesta de tv3 del mismo día, y la Asamblea más recientemente) de modo muy mayoritario a favor del presidente Rosell y la labor de su equipo.

  8. Andreu, la concisió és una virtut que set troba a faltar. Fas comentaris més llargs que el propi post! I la teva barreja poti-poti de Barça i eleccions i les teves fòbies i fílies, de tant conegudes, són caricatures. És una opinió.

    Ah, i ben cordialment

  9. Comparteixo la filosofia dels darrers opinadors, en pepet, en pvi i en canadian. No sembla pas, admirat Badia, que siguis del tot neutral en aquesta ocasió tot i la teva lloable intenció de situar- te fora d’ aquest circ o bajanada continua que de vegades és el Barça -o més ben dit d’ alguns dels actors que el representen…. Certament que l’ incident és una lleu metàfora de certa realitat barcelonista, fracturada i dividida des de fa uns anys en dos ismes, el laportista i el sandrista o rossellista (amb independència de resultats electorals, que no és pas l’ única vara de mesurar- ho).
    Però val a dir, Badia, que no analitzes afinadament l’ incident. No tinc cap simpatia ni favoritisme apriorístic per en Toni Freixa, entre d’ altres coses per què és a l’ orígen de la majoria de plets, demandes i denúncies que han patit les Juntes Directives d’ en Laporta. Ho sap tothom -qui està mínimament informat- que el seu ofici i sabiduria jurídica, aquests darrers anys, l’ ha posat al servei dels interessos opositors d’ en Sandro Rossell i ‘tutti quanti’. I n’ ha rebut la seva recompensa com tothom pot constatar actualment… També és ben cert que, prèviament, la seva sortida com a assessor jurídic de la primera Junta Directiva d’ en Joan Laporta (2003-05) fou com a mínim lamentable a més d’ injusta i humiliant. Entenc el seu ressentiment personal però no puc, de cap manera, estar d’ acord amb les diverses maniobres a l’ ombra que tant d’ enrenou i maldecaps han ocasionat al club els darrers anys.
    Dit tot això, em sembla evident que l’ incident el provoca l’ inefable i incombustible rei (quantes en porta?) de les batusses i sidrals (dialèctics o físics) que es fan i desfan a can Barça, en Joan Laporta. Em sembla d’ un cert cinisme que neguem la evidència de la trabanqueta o coça que en Jan li deixa anar a un Toni Freixa que -pel que etziba en Jordi Badia- quasi no té ni dret a anar pel carrer xerrant pel mòbil… (au va, dilecte periodista!). Em semblaria plausible pensar que en Freixa el veu venir i mira de passar el més inadvertit possible ja que el té quasi de cara. El que no pot evitar -anés despistat o no- és l’ escomesa hàbil -típica de la fera que duu a dins- d’en Laporta. Jo em vaig fer un tip de riure en veure i reveure l’ incident per què més que una metàfora del que passa al Barça, n’ és una divertida paròdia, entre còmica i ridícula, entre divertida i patètica. No m’ estranya la reacció primària d’ en Jan tenint en compte el saldo acumulat de ressentiment personal que hi ha entre ells dos i la història farcida de plets i acusacions que hi ha al darrera dels dos entorns, però em sembla alhora lamentable la nova mostra de manca d’ autocontrol i de serenor ( i en van quantes..??)exhibida per l’ antic President.
    Per tant, i acabo, no s’ hi val a no donar gens d’ importància a qui comença o qui ensopega o qui va despistat…. En Toni Freixa sabem qui és – i el temps acaba posant a les persones al seu lloc, si s’ escau de fer- ho- però no el podem fer responsable d’ un incident que qualsevol altre persona hagués reaccionat iradamen, i fins i tot s’ hi hagués pogut ‘enganxar’… Que després aquest tema l’han ‘comprat’ a bastament alguns mitjans és una cosa que tu tens prou estudiada i explicada en els teus articles i llibres, no ens ve de nou. I que uns i altres hagin tancat files també és sabut i conegut. El món de la premsa i del barcelonsime és així i els pols es retroalimenten. Però cal analitzar amb més rigor i neutralitat fins i tot aquest incident, que no per banal i ridícul, no deixa de ser ben significatiu de certes actituds, valors, comportaments….

  10. Encara que no us ho hagi semblat, jo no he volgut comentar en cap moment l’incident en si entre Joan Laporta i Toni Freixa. Probablement, no us ho ha semblat perquè jo no ho he explicat prou bé, però també podria ser pel que em sembla observar des de fa molt temps, que si no prens partit per un o altre cantó et situes automàticament en contra de l’un i de l’altre, només depèn del cantó en què estigui l’interlocutor. És a dir, que si en aquest cas no censures durament el comportament de Laporta, vol dir que el defenses. I si no acuses de maleducat al Freixa per passar pel costat del que és institucionalment el seu expresident, vol dir que que el defenses i culpes Laporta.
    A mi l’incident en si tant me fa, en el sentit que ja n’hi ha hagut tants, que trobo que ja no val la pena insistir-hi un altre cop i em sembla prou lamentable i clar tot plegat com per haver-hi de perdre el temps.
    De fet, si no en vaig parlar fins dos dies tard, va ser per aquest motiu, perquè no m’hi volia entretenir. I si finalment ho vaig fer va ser perquè aquella setmana mateix i algunes setmanes abans havia tingut unes quantes converses amb persones diverses, des de periodistes a aficionats que s’ho miren més de prop o de lluny, més apassionadament o menys, en el sentit que donava a l’article. L’incident em va semblar una metàfora.
    Sempre faig l’esforç de distingir entre l’opinió pública i la publicada, Andreu. Ja sé que els barcelonistes no van posant-se trabenquetes pel carrer, afortunadament tot és més civilitzat. A més, jo no volia referir-me ben bé a la divisió, que em sembla que sí que existeix i és profunda, per bé que mentre l’equip vagi bé no s’expressarà en tota la seva virulència, ni que sigui perquè els més radicals en contra de Rosell aprofitin per atiar-la.
    A mi, el que més m’ha colpit és el mal que ens podem fer els uns als altres, la facilitat amb què ens convertim en enemics aferrissats capaços de desitjar-nos tot el mal possible per coses que són una miserable collonada. No és que no ho sapigués que aquestes coses passen, però no deixen mai de sorprendre’m.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s