Una Lliga de només dos equips (i 2)

El FC Barcelona i el Reial Madrid han assolit una distància enorme respecte dels seus rivals a la Lliga espanyola, dèiem ahir. I hi afegíem que la clau d’aquest esvoranc l’hem d’anar a cercar a començaments d’aquesta dècada. Es tractava de llegir correctament els canvis que s’havien produït en el futbol. Encara que sembli mentida, el FC Barcelona se’n podia haver quedat fora si l’any 2003 la Junta directiva de Joan Laporta no hagués comprès les transformacions que s’estaven operant en el món futbolístic. Probablement, si no hagués estat Laporta hagués estat Bassat o hagués estat un qualsevol altre president, perquè difícilment els socis blaugranes i tota la seva massa de milions d’aficionats sense carnet haguessin tolerat la decadència de l’equip i el club, però ho van fer els Laporta, Rosell, Soriano, Ingla, Vicens i Godall, per citar només el president i els seus primers vicepresidents, i la història ho reflectirà així. I ningú, o gairebé ningú no ho reconeixerà mai perquè en aquest món del futbol i del Barça prima l’estirabot i la rancúnia i l’enveja i no hi ha mai temps ni ganes ni, segurament, capacitats per pensar una mica i analitzar els fets, però dos dels factors que són clau per a explicar el salt esportiu que ha fet el FC Barcelona en aquesta segona meitat de la dècada l’hem d’anar a buscar en el Gran Repte i en l’acord amb l’Unicef.

L’any 2003, el FC Barcelona havia caigut en el lloc tretzè del rànquing d’equips europeus per nombre d’ingressos. El Manchester United, que a mitjans dels noranta ingressava pràcticament el mateix que el FC Barcelona (62 M€ per 58 M€), en menys de deu anys ja li havia doblat la facturació (251 M€ per 123 M€). També la diferència de potencial esportiu entre l’un i l’altre era equiparable. Aquestes dades són sabudes i no són importants ara mateix, però serveixen per situar el context en què es va produir el gran salt. Al capdavall, a començaments de la primera dècada del 2000, el València va ser capaç d’arribar dues vegades a la final de la Lliga de Campions i, llavors, els ingressos del FC Barcelona eren més a prop dels del València (80 m€) que no pas els del Manchester. El que és important de comprendre és que avui en dia és pràcticament impossible que el València, o el Vila-real, posem per cas, puguin arribar a la final de la Lliga de Campions perquè la distància que han assolit els quatre o cinc equips més poderosos d’Europa és massa gran i la superioritat tan absoluta en els ingressos, tres o cinc o set vegades més grans, es tradueix en diferència futbolística en el terreny de joc. Potser un any d’aquests hi ha una sorpresa, però fóra gairebé un miracle.

L’explicació d’aquest salt que han fet uns quants equips només i que els ha permès agafar la distància que tenen respecte del segon grup d’equips, els que entretenen els campionats domèstics i fan de farcit en els continentals, l’hem de buscar en la globalització. El FC Barcelona, el Reial Madrid, el Manchester United, el Chelsea i el Bayern de Munic, per citar-los en l’ordre en què ocupen el rànquing de nombre d’aficionats a Europa, s’han convertit en equips globals que vol dir que tenen aficionats arreu del món. Uns més que no pas uns altres. Aquest salt no el van fer en el seu dia equips com el València o el Sevilla i han quedat ancorats en la dimensió local; segurament, no van fer el salt perquè no el podien fer.

El Barça estava ben situat per fer el salt d’un equip local a un equip global, perquè històricament havia jugat a ser un club universal i perquè ja tenia una base sobre la que créixer. No obstant, el salt calia fer-lo. Hi ha molts factors que hi van ajudar. El fitxatge de Ronaldinho, per exemple. Però hi ha dues decisions més tan decisives com les que es van prendre respecte de l’equip de futbol encara que no siguin tan clares d’observar o no es vulguin reconèixer. La primera és el Gran Repte, perquè va obrir la porta al creixement social més enllà de les fronteres naturals del club; els socis sempre han estat la força principal del FC Barcelona, estendre-la tant com es pugui i sigui assumible és essencial. I, la segona, l’acord amb l’Unicef. La raó fonamental de la força del Barça, la que li donen els seus socis i aficionats i que li atorga atractiu és el més que un club. Aquesta és una divisa que a Catalunya i Espanya no cal explicar gaire, encara que cadascú la defineixi d’una manera no sempre coincident; ja és això, també. Però que a la resta del món calia donar-li significat. Més que un club al món vol dir una manera d’entendre el futbol i de jugar-lo i de comportar-se. Amb el logotip de l’Unicef a la samarreta és més fàcil de fer-ho entendre.

Anuncis

19 pensaments sobre “Una Lliga de només dos equips (i 2)

  1. A mi encara no m’ha convençut ningú de que pel Barça es millor pagar (perque em sembla que el Barça paga, oi?) per dur el nom de Unicef a la samarreta que no pas cobrar una pila de milions per dur-hi el de, posem per cas, Sony o Toyota. En Sala Martin ho va intentar explicar en una entrevista a la radio, pero no em va convencer.
    Aquesta història de la publicitat a la samarreta i els seus problemes associats ja es antiga a can Barça. A algun cervell privilegiat se li va acudir que fer publicitat a la samarreta era “embrutar-la”. Es veu que ni “Fly Emirates” embruta la samarreta del Milan, ni Toyota la de la Fiorentina, pero si la del Barça. Tampoc he entés mai que la possible contractació de la samarreta amb Bet&Win provoques tant de merder al Barça, incloent amenaces de dur el tema al jutjats perque no podia ser que el nom d’una activitat com les apostes embrutés la samarreta. Però en canvi es veu que el Bet&Win no embruta la samarreta del Madrid i els dona uns bons ingressos.
    Sovint a Catalunya es peca de viure en un mon de ciència ficció, on quan no hi ha problemes, se’n inventen, i despres, per a fer veure que “teniem raó” cal inventar els arguments mes estrambotics. Perque coi no fem el que fa tothom, que es pintar el que calgui a la samarreta i cobrar i ja està? Doncs no, aqui el Barça paga per a que li deixin dur un nom a la samarreta. El món a l’inrevès.
    Per cert, sobre la globalització del Barça: he viscut uns quants anys, de fet fins Gener d’aquest any 2010, a paisos d’Orient Mitjà. Val a dir que, al menys en aqeusts paisos, el club realment globalitzat es el Madrid, no pas el Barça. Vaig veure a un lloc public de Damasc un dels Barça-Madrid del any passat. Era un local gran, immens, amb quatre o cinc pantalles gegants, i ple de gent fins dalt des de mitja hora abans que el partit comencés. Doncs be, la immensa majoria de la gent, i eren todos siris, eren del Madrid, i la cridòria a favor del Madrid fou massiva i ensordidora, com si fossim al Bernabeu o al camp del Espanyol, fins que el Barça va fer el seu gol. Aleshores van emergir alguns, pocs, fans del Barça. Tenint en compte que el Madrid fa anys que no guanya ni al parxís i que el Barça venia de guanyar una Euro League, jo m’esperava que el Barça fos, almenys, igual de conegut i apreciat que el Madrid. Em va fer gràcia que, com passa a casa nostra, els seguidors del Madrid eren expansius, sorollosos i fins i tot agressius, mentre els del Barça anaven de discrets i fins i tot d’acollonidets. Devem tenir un mal fario.
    La mateixa predominància madridista es podia notar a les botigues on venien banderes, mocadors de coll, o samarretes. Hi havia coses del Barça, pero exposades mes discretament i en menys quatitat. El que ven es el Madrid, i no se com s’ho fan vistos els tristos resultats dels ultims anys: sembla que en aquest nou mon del futbol es millor fer fitxatges espectaculars, encara que no serveixin de res, que guanyar-ho tot sense fer soroll. En tot cas, jo diria que alguna cosa s’ha fet malament a can Barça en el tema comercial y globalitzador en el temps de’n Laporta.

  2. I no serà simplement que Barça i Madrid porten alguns anys ingressant molt més que els altres en els contractes televisius (140M€ Barça i Madrid contra 42M del València, que és el tercer en aquest capítol d’ingressos), cosa que permet un marge en els fitxatges que cap altre equip d’Europa no té?

  3. Perdona, no havia vist que aquest post era el segon capítol, i en el primer ja parlaves de repartir millor els ingressos per televisió.
    Penso que a tots ens cal canviar el xip, i pensar que la vida no és un videojoc on puguis jugar sempre amb avantatge sobre el rival, i que les oportunitats han de ser per tots, encara que no sempre guanyis (fins i tot encara que guanyi algun cop el Madrid 😉
    Si no, hi ha el risc que això acabi com l’Hoquei Patins, on el Barça pot fer sempre l’equip que vol, per diferència de pressupost. El bàsquet ja va pel mateix camí, per la mateixa raó.

      • Canadian, no només marca s’hi va referir. De fet, el primer que ho va fer va ser un compromissari mateix, crec recordar que va ser un dels més veterans, el qual va dir que potser sí que Laporta havia fet els comptes del Gran Capitán però que, al capdavall, havia lliurat moltes batalles i les havia guanyades.
        Després de l’Assemblea, hi va haver dos personatges històrics que van triomfar: el Gran Capitán i Ponç Pilat. No sé si tots ens vam anar copiant els uns als altres, però van ser figures que a tothom ens van venir al cap i les vam usar.

  4. Fa uns quants anys ja estava viu el debat de la globalització a llocs com el Banyeres blog. Alguns comentaristes ja eren conscients que només els poquíssims clubs que prenguessin mesures excepcionals per fer el salt (sí és que tenien capacitat per prendre-les) se situarien en la nova elit mundial, mentre que els altres es quedarien definitivament enrera (la síndrome de l’Athletic de Bilbao)

    I alhora apareixien altres comentaristes acusant els primers de parlar de temes abstractes que no interessaven a ningú ni tenien res a veure amb l’únic important de debó: si aquest diumenge es guanyava o es perdia el partit.

    Hi ha qui li diu Pensar Gran o Pensar Petit, a això.
    I és evident que la majoria dels dirigents del futbol pensen petit.

  5. Jordi:
    Bona sèrie d’articles. Bé, el que ho trobo massa personalitzat. Isi s’ha de personalitzar, en el tema Unesco, la persona, la persona, la persona, va ser l’Evarist Murtra. No en Soriano ni l’Ingla que estaven viatjant per la Xina buscant sponsors. Després de tenir a la nevera, les loteries on-line. O no? Si cal personalitzar, personalitzem bé. Evarist Murtra.

    Jo, personalment,sobre el tema de la samarreta, estic 100% d’acord amb el company RRE.
    Ací, massa vegades, ens inventem una història, i tant de repetir-la, al final pensem que era una veritat com un temple quan era una pura història. I en el cas de l’sponsor estem ací. Posar Regal és un pecat per als jugadors de basquet del Club? Doncs benvinguts aquests pecats, i si poden ser mes grossos millor.
    Les samarretes dels jugadors de futbol porten publicitat. I no parlo d’alguns partits de pachanga per llocs remots. La senyera comporta diners de la Generalitat; i les pegatines de la LFP, de la Nike, de TV3 quan va caler, i les que calgui, petites, potser, pero si paguen n’haguessin posat més. O sia que això de “no embrutar” la samarreta del Barça és una solemne tonteria, en aquesta epoca, i ja fa molts anys. ( i els logos Champions i campio mundial de clubs, i el que calgui).

    Sóc dels de creu que està bé dur Unicef, mentre no es trobi un sponsor adient que pagui moltíssim. I quan es trobi, fer-ho

    En el que no estic gens da’cord, benvolgut Jordi, es en la incidència de l’operació markentingiana Gran Repte. Primer, el Gran Repte és una operació Soriano, de la segona junta Laporta, quan el club ja havia estat globalitzat, recuperat, economica i esportivament, i quan estava esportivament a dalt de tot. (EL Gran Repte neix l’hivern 2006, es a dir, ara fa 4 anys, i ja n’havien passat 3 i mig de l’entrada del ticket Laporta/Rosell el 2003, i ja s’havia guanyat una Champions amb en Frank, Ronaldinho, etc.) Ja tenia cobertura global el Barça, abans del GR.

    Al final annexo un breu resum dels objectius que es van donar per al GR. Doblar el nombre de socis. No s’ha aconseguit, ni de bon troç. Ja hi havia 106.000 socis., l’estiu 2006.No s’ha informat, mai, de quants nous socis hi ha infantils o adults. Vaja, la diferència es molt notable. Perque el GR d’en Soriano va comportar anul.lar la quota d’entrada de 396 euros anterior que tot quisqui pagava si volia ser soci i aconseguir un abonament. (i la quota de soci es va situar en 33 € per als nens i en 132 € per als adults, suprimint els gairebé 400 € d’entrada anterior.

    Anem a veure: a les eleccions pasades nomes podien votar 119.000 socis. Res dels 174.000, o dels 165.000 formals. Per l’any d’antiguitat? No, bàsicament , per l’edat, inferior a la majoria d’edat. 45.000/50.000 dels socis són menors d’edat. I lògicament 40.000/42.000 se n’han fet a l’empar del Gran Repte ( 33 € l’any). O sia que els adults fets socis a l’empar del Gran Repte no superen la xifra dels 15.000/20.000. Lògic, d’altra abanda, si no hi ha possibilitat d’adquirir abonaments.

    EL juny del 2007 (dades del club a la web) hi havia ja 156.000 socis. Gran increment el primer semestre del GR, amb tota la campanya publicitària. Si, pero de nens petits, en la seva majoria. I també alguns milers, sí, al Japó i a altres països. Però pagant molt poc.
    O sia que els 3 anys posteriors nomes se n’han fet, de forma neta, menys de 20.000

    Econòmicament, un fiasco, moderat, pero fiasco. Cap aportació neta positiva sensible. Restem el cost la campanya publicitària, els 400 € nets que el Club ingresava per cada nou soci adult que substituia qualsvol baixa pel motiu que fos (traspàs, canvi de domicili, voluntat, etc.)i veurem que l’aportació econòmica del GR ha estat negativa, econòmicament, per al Club. Jo crec que el proiecte Gran Repte va ser un fracàs, sincerament, econòmicament i socialment.

    L’expansió global del Club, del seu coneixement, es deu, sobretot, a l’esplendorós joc fet al llarg d’aquests anys, i que també han comportat un grna nombre de títols d’alt nivell pel que fa al futbol.

    Però, sobretot, la qualitat del joc, el manteniment d’un estil atacant, tècnic i rapidíssim, a pocs tocs, i amb jugadors de gran qualitat. En l’etapa Frank en l’etapa Pep actual.

    Amb un futbol poc atractiu, l’audiència se’n va. Quan torna a ser atractiu, a altissim nivell, retorna. Mirem, una mica, en aquest sentit, tant el cas del Milan (perdua audiència) o del Bayern (recuperació a partir del bon joc novament i dels titols).
    I això és el que de veritat compta.
    Lògic, perque estem en el món del futbol.

    No en cap mon virtual, sinò ben real.

    Cordialment,
    Andreu
    _____________
    a)- elecccions 2010 – web club
    Qui votarà:Tots aquests 118.665 votants potencials compleixen les següents condicions: són majors d’edat i no estan legalment incapacitats, tenen una antiguitat mínima com a socis d’un any, no tenen suspesa la condició de socis i estan inclosos al Cens Electoral vigent d’acord amb l’article 41è.

    Aquest cens està format per un 78% d’homes i un 22% de dones.

    b)- Presentació del Gran Repte – Informació del 3/24

    “Comença “el gran repte” del Barça: aconseguir el màxim nombre de socis possible
    Actualitzat a les 11:06 h 09/11/2006
    S’imaginen que tots els barcelonistes fossin socis del Barça? Doncs aixó és el que pretén la nova junta directiva, que eliminarà la quota d’entrada, que fins ara era de 396 euros. El Barça, que ja és el club amb més socis del món, amb 106.372, podria doblar la seva massa social en poc temps i incrementar espectacularment les ingressos via quotes. El club haurà de filar molt prim, però, a l’hora de gestionar l’accés dels socis a les localitats dels partits.

    La directiva del Barça va iniciar ahir, dimecres, el que anomena “el gran repte”: aconseguir el màxim nombre de socis possible. L’objectiu és fer créixer la quantitat de socis, i per això ha obert una iniciativa sorprenent. Qualsevol aficionat es pot fer soci i no haurà de pagar la quota d’entrada, que fins ara consistia en tres anualitats. Ara el cost és zero, o més ben dit, només la quota anual, que oscil·la entre els 33 euros dels nens i els 132 dels adults.”

    • Andreu, sobre Unicef. Jo no he personalitzat. Però, com que hi vaig participar molt directament, et puc dir que va ser un treball de molta gent del club. L’Evarist Murtra va donar el nom d’Unicef, cert, però abans no es va prendre la decisió, al darrera hi va haver molt de treball, d’anàlisi, conceptualització teòrica, etc.
      Sobre el Gran Repte, vas molt equivocat. Va ser molt abans del 2006, va ser el novembre del 2003 que es va llançar. Si recordes, el president Núñez ja s’hi va referir a l’entrevista que va concedir al Lluís Canut el gener o el febrer del 2004, quan va dir allò que els carnets de socis ara es poden comprar al supermercat i tot, per dir que l’havíem devaluat. Cadascú pot fer la valoració que vulgui. Tampoc no és veritat que l’objectiu fos un milió de socis o doblar el nombre de socis, i ho sé perquè jo vaig ser qui va impedir que es posés cap objectiu; la campanya de publicitat que hi havia prevista deia, efectivament, que es pretenia un milió de socis i jo m’hi vaig oposar amb l’argument que si fèiem mil o dos mil o els que fos socis més ja seria un èxit i que cada dia podríem tenir un èxit i així es va acordar, una campanya continua i sense cap més objectiu que fer tants socis com aficionats culers en vulguessin ser.

  6. Jordi, i companys.

    SI ho dieu, doncs serà el 2003, l’inici del Gran Repte.
    Assumeixo l’errada. Ho lamento Però en buscar al Sant Google pel Gran Repte ha sortit
    el novembre 2006, amb diversos links, i no pas el 2003. Però la responsabilitat, i la “cagada” es meva, sens dubte. Ho repeteixo. Ho lamento.
    Jo recordo que primer de tot es va incorporar la foto dels socis al carnet (molt bona mesura, i bona organitzacio) i no sé, de memòria, si era la tardor 2003 o al començament 2004.
    Bé, demano disculpes, sobre les dates del GR.
    Sobre la valoració de l’exit no del GR, doncs em mantinc.
    I, en tot cas, jo no m’he inventat res d’un milio de socis o doblar-lo. Això de doblar-lo sortia a la publicitat .I hi ha retalls. Els que no hem estat mai dins nomes ens podem orientar pel que ens diu el Club publicament.
    Cordialment
    Andreu
    Andreu

    • Andreu, no passa res, tots ens equivoquem i el fet de reconèixer-ho t’honora.
      El Gran Repte neix amb la incorporació de la fotografia. Formava part de la mateixa operació.
      La publicitat no la recordo i si ho dius deu ser cert. És probable que al final sortís un objectiu o un altre, però ser que m’hi vaig oposar i et puc dir que vaig tenir una mica 😉 de discussió amb el publicista encarregat de la campanya, que estava entestat en parlar d’un milió.
      La valoració, efectivament, cadascú farà la seva. Jo mai vaig creure (ni crec) que el Barça pugués arribar de cop i en poc temps a un nombre de socis exagerat. Només si es fes una campanya activa al Japó es podria arribar a mig milió o més, tampoc no sabria dir quina quantitat perquè no recordo que féssim cap estudi.
      Els 170.000 socis d’ara em semblen un sostre raonable, no crec que hi pugui haver un creixement molt més alt. A l’inici del GR hi havia 104.000 socis, aproximadament. Per a mi, qualsevol creixement ja era un èxit perquè ha permès augmentar els ingressos per via dels socis. Però és opinable.
      Jo sóc partidari de fer créixer el nombre de socis tant com es pugui, per moltes raons. Ara: s’ha de fer molt bé, amb imaginació, amb un projecte d’expansió internacional molt ben pensat i fet pausadament, etc. Però, vaja, l’actual Junta Directiva no ho veu així i és a ells a qui toca governar. Tampoc hi havia unanimitat a l’anterior Junta i per això no es va emprendre cap política expansiva. Però jo hi crec.

  7. No hi més gran mentider que el diu veritats a mitges. Dir que la directiva de Laporta és la que ha portat al Barça als primers llocs dels clubs de fútbol es una falàcia. Per fer-ho més curt et dirè que recordes que la major par dels presupost actual ve donat pel que es cobra de les televisions i la marca de les samarretes, No recordes qui va fer això en el Barça? T´ho diré: va ser Núñez, va ser ell qui va fer que la marca de material esportiu (Meyba, te´n recordes ? i després Kappa i Nike) pagassin al club per portar la seua marca. Abans pagaven el material esportiu.El primer club que ho va fer, després com sempre es va afegir tots els altres. També va ser ell qui va tancar el camp a les càmeres de TVE, l´Única que hi havia si no pagava més del que donava, tot això a costa de la campaña de la caverna mediàtica madridista que va intentar posar els altrs clubs en contra de la seua persona. No te´n recordes d´allò de “Núñez, ca…. por tu culpa no hay televisión”. Però clar quan ho explicava als presidents del altres clubs ho enteníen, fins al punt que li van pregar perque fos vicepresident de la RFEF, ho va ser i la RFEF per primera vegada van guanyar diners sense haver de recurrir als que es donaven des del Consejo Superior de Depòrtes, o siga desde el Ministeri. Recordo que va haver un extens reportatge, crec que del NY Times, no n´estic segur, en tot cas d´un prestigiós periòdic d´USA, parlant de la gran gestió que s´estava fent, i que assolia que el FCB fos, indiscutiblement el MÉS GRAN CLUB POLIESPORTIU DEL MÓN.

    Y més coses que podria dir-te, pero el més important és que també era el club més barat en quota social i abonaments, del grup de grans clubs. I tot es feia aumentant la quota de soci cada any al nivell de l´IPC, i amb el carnet de soci veiem, sense pagar, handbol, hockey i tots els partits de la pedrera, incloent-hi el Barça B.

    Quin contrast que quan surt Laporta, el primer que fa és aumentar els abonaments el 40%.

    Bé entenc que per la teua joventut no hagis viscut aquells temps, però, home, hauries de documentar-te més, t´ho dic de bona fé. No creus, Jordi.

    Bona nit. Pepet

    • Pepet, el 2003, el FC Barcelona ocupava el 13è lloc del rànquing de clubs per ingressos. Ara és el segon. El 2003, el Manchester era el primer i doblava el Barça. Ara el Barça li ha passat al davant.
      El punt d’arrencada de la globalització del futbol es produeix a mitjans dels noranta, quan es trenca el monopoli de les televisions publiques. Els drets per les retransmissions televisives i pels drets publicitaris que se’n deriven es converteixen en la primera font d’ingressos de llarg dels clubs de futbol. Aquest fet, a més, coincideix amb el temps amb la sentència pel Cas Bosman, que liberalitza el mercat de futbolistes europeus.
      Sobre Núñez, si t’interessés, l’any 2003 vaig publicar el llibre ‘Crònica del nuñisme’, a Proa.

  8. Donc sí Jordi, vaig comprar i llegir el teu llibre amb l´esperança de trobar-hi un relat pormenoritzat del que va ser-hi el mandat de Núñez. Al primer capítol ja em vaig adonar de un “ferum elefantiàsic blau” que després es va confimar quan et van anomenar cap de comunicació del club, “Laporta si paga a sus soldados”.
    Per altra part, dir que el FC Barcelona és el club que més ingressa, sense ser una falsedat és també un veritat a mitges, puix la potència de una societat és la diferència positiva entre el que s´ingressa i el que es despesa. o no?. I no cal parlar de la classe de despeses que han aflorat ara, malgrat que tothom ho savia i l premsa callava.El poder tira molt i molt.
    Naturalment que la lliberalització de les televisions, van tindre a veure en l´augment dels ingressos, així com el decret Bosman, que no llei Bosman, però molt abans Núñez ja havia sanejat els comptes del FCB, sense sangrar les butxaques dels socis.
    T´agraïxco molt la teua resposta, de veritat, però el damanaria que quan escrivim de pomes i taronges, no ens parles de peixos i carn. De totes formes: gràcies Jordi.

    Pepet

    • NO hi estic d’acord. Una societat, la seva potència, no es mesura fent la diferència entre ingresos i despeses. Una societat és forta no perque no degui molt, sino perquè és capaç de generar molt. Si un va al banc a demanar diners per iniciar un projecte no li donaran més diners per molt poc que degui, sino que li donaran més diners en tant en quant tingui capacitat per generar-ne. EN Laporta va transformar el club en guanyador, tant en ingressos econòmics, guanyador de titols (donant suport a la secretaria tècnica i als seus entrenadors) i guanyador en imatge pública (un benefici dificilment comptabilitzable a nivell comptable i que els d’ara estan dilapidant davant els nassos dels socis). I si això cal aconsegir-ho amb bons càterings, bons viatges aqui i allà, doncs ja em sembla bé.
      Perquè vam ser referència durant el mandat de Laporta, us agradi o no, un dia podrem dir que vam arribar al punt més alt… A veure quan hi tornem…
      SALUT!

      • De fet, com ja dic en la primera resposta, el rànquing es fa a partir dels ingressos i no pas dels beneficis, com suggereix el Pepet que s’hauria fer. És lògic. Si els equips destinen entre un 55 i un 65 per cent dels seus ingressos a pagar els salaris dels seus futbolistes (és el rati aconsellable), és obvi que qui més ingressi més podrà pagar i, normalment, podrà tenir els millors jugadors i, en conseqüència i teòricament, ser el més fort. És clar, un club de futbol ha de generar un mínim de beneficis perquè el model sisgui sostenible. Però per a un equip de futbol, tret dels clubs en què al darrera hi ha inversors econòmics amb d’altres propòsits, no és pas guanyar diners sinó guanyar partits i títols. Per això també l’altre rànguing a partir del qual es classifiquen els equips de futbol i de qualsevol disciplina esportiva, és el palmarès; de fet, el més important.

  9. O siga que si a la meua família ingressen 100 i en gastem 130, som més rics que una altra que n´ingressa 90 i en gasta 70. No ho entenc i els sabuts que ho entenen son els que han portat el Món a una crisi global. Encara que en temps de crisi sempre n´hi han que guanyem més doblers que mai no els importa que la major part de la població estiga fotuda i ben fotuda.

    l´anterior directiva messiànica no va prometer rebajar el deute del club ? No tinc els comptes a la mà, però em sembla que no.

    Bona nit. Cordialment. Pepet

    • Pepet, no facis trampa, que ningú diu això. El que diem és que per a un club de futbol és millor ingressar 400 milions i gastar-ne 375 que no pas ingressar-ne 100 i gastar-ne 75. Tots dos clubs tindran un benefici de 25, però el que n’ingressa 400 podrà destinar 240 milions (60%) a sous de jugadors i que n’ingressa 100 només 60. És clar que el primer tindrà un equip més potent futbolísticament, amb el benentès que el secretari tècnic i l’entrenador no han de ser rucs.
      El Barça ha d’ingressar més o menys el mateix que ingressin els seus rivals directes.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s