No hi ha política de comunicació que valgui

Aquests darrers dies han aparegut diverses crítiques a la política de comunicació del FC Barcelona. També més d’un portaveu del PSC ha afirmat que la falla més gran que ha tingut el Tripartit ha estat no saber comunicar ni bé ni prou el que han fet. El FC Barcelona i el Govern són només dos exemples. Es podria fer una llista llarguíssima de governs i institucions que troben l’inici i el final dels seus mals en una comunicació deficient. S’ha convertit en una excusa universal.

No seré pas jo qui en negui la validesa. Ara: considero que quedar-se en aquest punt és un error. Va bé per posar-hi noms i cognoms i assenyalar presumptes responsables, però em penso que el problema és més greu i profund.

La política de comunicació té per objectiu el ciutadà (els socis i aficionats en el cas del Barça). Es tracta de garantir-li l’accés a una informació lliure i veraç. Tanmateix, observo com a mínim dos problemes majors i irresolubles en el model actual predominant.

Qualsevol política de comunicació recolza sobre el sistema mediàtic que li és propi per a arribar al seu públic objectiu. El primer problema neix en el moment en què en aquest sistema mediàtic el bé comunicatiu deixa de ser un bé públic i es converteix en un bé privat, quan esdevé producte d’entreteniment.

Aquest fóra un problema menor que els governs i les institucions podrien estalviar-se a través del sistema mediàtic públic o propi si no fos per un segon problema major: i és que els governants no es resisteixen a usar-lo en benefici de la seva supervivència política.

El panorama en què ens movem no és gaire afalagador, certament. No obstant, és un model que s’esmicola. Trobo que el repte que hi ha plantejat és colossal i fascinant. Perquè la informació lliure i veraç i d’accés universal és un factor bàsic per al benestar democràtic d’una societat.

Anuncis

10 pensaments sobre “No hi ha política de comunicació que valgui

  1. No tinc gens clar si la informació lliure i veraç i d’accés universal realment afavoreixi al benestar de la democràcia. El que sí que es pot demostrar és que, de moment, el que en efecte ha afavorit a la democràcia i al seu benestar és cert tipus de manipulació de la informació.

  2. Es molt i molt diferent el Barça que el govern català, o que l’Ajuntament de Barcelona o que el Caprabo quan existia independent.
    En el cas del Barça, una questió diferenciada, única, en el món dels clubs esportius, potser també perque el Barça és únic, diferent de cap altre club del món, és la hipertrofia pseudoinformativa que genera o que li generen. M’explicaré una mica: 3 diaris esportius a una ciutat o a un petit pais, com Catalunya, surten cada dia i el 40%/50%/ó 60% de les pàgines d’informació/opinió es refereixen al Barça. Cada dia. Cada dia. 3 diaris esportius. 3.
    I si comptem les pàgines esportives relatives al Barça dels diaris catalans o barcelonins d’informació general n’afegiriem moltíssimes mes.
    Aquesta hipertrofia és un fet. Que jo no titllaria, ni molt menys, de positiu, com a indicador d’una societat moderna, lliure, plural i oberta. Però és un fet. Que molts pensavem, acabada la dictadura i la transició, que aniria reduïnt-se, progressivament, per apropar-se al que succeia i succeeix a altres societats europees. I no ha estat pas aixi. Ni molt menys.I amb l’afegitó, ja fa uns quants anys, de les ofertes comercials de productes relacionats amb la marca Barça, que sembla, per l’evolució d’aquests canals de comercialització, que ho suporta tot i genera unes demandes extraordinàries ….i molt possiblement uns beneficis econòmics creixents i notables per als suports en que s’incardinen.
    I per a omplir tantes pàgines cada dia, tants butlletins radiofònics especialitzats, tants reportatges o pseudonoticies televisives, la realitat blaugrana, rica i ampla, tanmateix, no dona suficient. Es impossible.Objectivament. I els mèdia han d’omplir espais, perque els hi va l’audiència, la venda, i un marge molt important. I ací vé el tracte que se’n dona, Rumors a dojo, mitges veritats, mitges mentides, com si fossin telenoveles durant diversos dies, debats, pseudodebats, tertúlies llargues, mes serioses o menys, amb gent seriosa o amb gent no seriosa. De tot hi ha, dissortadament. I les audiències o vendes sembla,atenent-nos a la realitat, que no depuren. No premien el rigor sense sensacionalisme de baratillo o exagerat, i, en tot cas, potser el contrari.
    EL club, crec, ha de saber operar en aquest “mon tant especial”, i no sempre positiu, mes aviat poques vegades, dels mèdia informant o opinant sobre el Barça. En teoria hi ha una disiuntiva clara: s’informa, sense fer res per a intentar influir; o s’informa i es juga a intentar influir. I la publicitat que genera es distribueix estrictament, estrictament, com ho fa un gran anunciant d’un altre sector. Als llocs més rendibles, publicitàriament, i a preus que tinguin en compte el volum de publicitat generada.
    A mí em sembla, i no em vull fer llarg, que el “kaos hipertròfic dels suports” ja s’arreglarà o seguirà igual faci el que faci el club i, per tant, més prudent i rigorós es no entrar-hi. Limitar-se a generar informació, i també comunicació i també public relations, com fan arreu els grans clubs o escuderies esportives. Amb una neutralitat exquisita que intenti ser el mes objectiva possible. I amb rodes de premsa periòdiques, sense abusar, dels principals dirigents del club, per a explicar com van els vessants dels que són responsables, calcant, amb molt més temps entre aparició i aparició, el que els hi toca fer a jugadors professionals i entrenadors durant la setmana i després dels partits.
    I no intentar ni arreglar ni orientar res. Això sí, com es fa a les grans empreses, amatents a les línies o sensacionalismes que es puguin produir, pèr a intentar, un cop passat, deixar les coses clares entre la realitat i les troles que opinadors , tertulians i suports, han deixat anar.
    Aquesta posició comporta , lògicament, que no es pot ni s’ha de poder o voler comptar amb algun mèdia, o amb algun periodista, o amb algun opinador, de consideració VIP, a nivell de mes o millor informaco. Greu error, crec, i la junta anterior n’ha estat un exemple paradigmàtic, ben erroni, d’això.
    Aixi ho veig, perque aquesta hipertròfia algun dia, poter ja no ho veurem molts, s’acabarà…o, si mes no, es reduirà sensiblement. Tant de bó fos demà i demà passat, però aquest desig meu no arribarà a bon port. Segur.
    Cordialment,
    Andreu

    • Vols dir que cap directiva hauria de deure favors a cap grup mediatic encara que fos el més important de Catalunya?

      O vols dir que cap grup mediátic, encara que sigui el més important de Catalunya, no pot influenciar en les decisions de la masa social del club?

      • vull dir el que he escrit, Em sembla que queda prou clar.
        I que no es precisament el que preguntes.
        Cordialment,

  3. La informació és poder. El poder de veritat ho sap i utilitza els mitjans en el seu propi benefici. Corporacions, Multinacionals, Grans empresaris, tots ells amb un aparell mediàtic propi. Nosaltres donem les notícies sobre nosaltres mateixos. Canals de videos propis a internet, diaris on-line, publicitat viral,… I enmig de tot plegat el ciutadà. Un ciutadà que acaba decantant-se per uns canals o altres segons li convencin els arguments de cadascú. S’assembla a aquells relats futuristes provinents de Japó on es veia que els paisos havien desaparegut en benefici de Grans Corporacions de negoci múltiple. Una mena de reinterpretació de les colònies fabrils de principis de segle. La gent sóm molt manipulables al cap i a la fi… Jo no seria optimista en relació a la deriva dels mitjans de comunicació, tampoc massa optimista pel que fa a la deriva de les democràcies on la informació és lliure i veraç i d’accés universal… això em sona a alló de: Un altre món és possible! A sí? doncs, quan el món ha estat substancialment diferent? Ara vindrem a canviar 90.000 anys d’evolució humana?
    SALUT!

  4. La informacio mai pot ser ni lliure ni veraç. I aixo es aixi per la senzilla raó de que algú en te que pagar les despeses, i aquest algu rarament es l’audiència sinó el propietari. I el propietari, como paga, mana, i nomes hi volfra veure informacions que serveixin els seus proposits, i si el que paga les despeses, directe o indirectament, es un govern o un partit politic, aleshores ja pots oblidar la veracitat del tot. La premsa lliure senzillament no pot existir. Per aixo alguns compren dos diaris de tendencies oposades i es creuen que al mig hi ha la rao. Sovint tampoc funciiona.

  5. Parlant del Barça i de comunicació, llegeixo a la web del Club que es deixa d’editar “Barça Camp Nou”. L’article diu el següent:

    ‘BARÇA CAMP NOU’, la publicació del FC Barcelona que es distribueix a l’Estadi els dies de partit de Lliga, deixarà d’editar-se a partir d’aquesta pròxima jornada.

    El Club considera que es pot millorar la comunicació amb els socis apostant per les possibilitats que ofereix Internet, quant a immediatesa i interactivitat.

    En aquesta decisió, que s’inclou en el nou pla de reducció de despeses, també s’ha valorat l’impacte ecològic que produeix una distribució massiva de paper al Camp Nou.

    Vols dir, Jordi, que aquestes són raons suficients i de pes?. O és que s’ha de reservar tota la informació barcelonista per als mitjans externs (MD, Sport,etc)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s