S’acaba l’assemblea, comença la divisió

L’Assemblea del FC Barcelona ha aprovat per 468 vots a favor, 439 en contra i 113 abstencions demanar responsabilitats a l’expresident Joan Laporta i la seva darrera Junta Directiva per mala gestió. Es tracta d’una decisió excepcional que tindrà conseqüències socials a curt i mig termini.

La primera conseqüència i la més evident és la divisió del barcelonisme. S’ha vist en la votació, que s’ha decantat per només 29 vots de diferència, un marge inferior a les 113 abstencions i als 73 compromissaris que s’han abstingut. De fet, la mateixa Junta directiva ha votat dividida: 9 a favor i 9 en blanc -entre ells el mateix president.

Els arguments més repetits a favor del sí han estat els d’exercir l’acció de responsabilitat per servirà d’exemple per a futures directives i per rescabalar el club dels 48’7 milions d’euros de pèrdues acumulades en els set anys de mandat de Joan Laporta. Els arguments a favor del no han estat no judicialitzar i traumatitzar la vida social del FC Barcelona i perquè les raons adduïdes per demanar responsabilitats no semblen prou consistents.

Tant la votació com l’explicació del vot que han fet molts compromissaris ha estat un exercici de democràcia i de responsabilitat notori. Hi ha hagut intervencions molt assenyades, en un i altre sentit, i en tot moment ha fet l’efecte que els socis compromissaris es prenien molt seriosament la decisió que se’ls demanava i eren ben conscients de la transcendència que el seu vot tindria. No ha estat cap sorpresa, però és remarcable que el debat s’hagi fet amb ordre i sense crits.

Personalment, el desenvolupament d’aquest punt de l’ordre del dia de l’Assemblea m’ha generat dos dubtes: la llibertat de vot donada als membres de la Junta Directiva i l’abstenció del president i l’estret marge de vots amb què s’ha adoptat una decisió tan greu.

La llibertat de vot és defensable sempre i els socis són els propietaris del club i és bo que se’ls informi de tot i se’ls consultin aquelles decisions més transcendents, però al president i la Junta Directiva se’ls escull per prendre decisions i orientar els socis sobre què cal fer, especialment en aquelles qüestions més excepcionals, com era aquesta. La llibertat de vot que s’ha donat als directius i la seva votació, 9 sí i 9 en blanc, i el vot en blanc del president no em semblen adequats en aquest cas perquè per prendre una decisió greu i de transcendència com és demandar un expresident i tota una Junta Directiva se n’ha d’estar molt segur i convençut.

La impressió que m’ha fet és que Rosell no volia perdre la votació i que davant de la incertesa del resultat ha decidit votar en blanc. Aquesta sensació l’he tinguda per l’explicació que ha fet, quan ha dit que ell tenia un problema de consciència molt greu, que estava passant un tràngol que no volia per ningú i quan ha fet el catàleg d’arguments pel sí i pel no que ha dit que s’havia fet aquestes setmanes.

I el segon dubte que se m’ha generat és si una decisió tan excepcional i greu es pot prendre per només 29 vots de marge. És el que marca la llei i, per tant, es pot tirar endavant i ara s’haurà de tirar endavant. La qüestió és si s’havia d’haver plantejat tenint en compte la divisió i el trauma que se sabia que es provocaria i que s’ha vist que ha provocat.

Crec que el president havia d’haver estat més valent i haver dit sí o no. Crec que alhora de decidir demandar el president que té en el seu balanç els majors èxits esportius de la història i fites tan meritòries com l’eradicació dels comportaments violents a l’estadi i l’acord amb l’Unicef el president que la impulsa no pot fer de Ponç Pilat i rentar-se’n les mans.