Els cent primers dies de Sandro Rosell

Òbviament, els cent dies transcorreguts des de la presa de possessió de Sandro Rosell com a president del FC Barcelona no donen per fer un balanç però sí que serveixen per intuir cap on pot anar l’exercici del seu mandat. Per bé que no seria estrany que ben aviat algunes de les maneres de fer actuals les canviï. De fet, seria el més lògic.

En general, trobo que Rosell ha actuat fins ara massa pendent de marcar distàncies respecte de l’anterior president Joan Laporta i això l’ha dut a cometre uns quants errors: el viatge a Extremadura, la picabaralla amb Johan Cruyff per la seva Presidència d’Honor i l’ús del castellà en el Congrés de Penyes. És un error bastant clàssic, especialment quan algú ha de substituir un càrrec amb una personalitat molt forta; llavors, es comet l’equivocació de creure que o bé la independència o bé la personalitat pròpia es mesurarà i es valorarà en funció de la distància que s’aconsegueixi establir respecte del seu predecessor. És un error molt comú que amb el pas del temps es va deixant de fer.

El que he trobat més ben fet, també en general, són dues coses. (O, tres, i aquesta tercera seria que han donat continuïtat a la política esportiva.)

Primer, que Rosell està fent el que va dir que faria; és clar que la realitat de les coses i la complexitat del club farà que algunes de les propostes que va fer durant la campanya electoral no les pugui fer o les hagi de fer diferentment. Per exemple, el portaveu del club, Toni Freixa, ja ha dit que la due diligence no l’ensenyaran perquè seria “una irresponsabilitat”. Jo hi estic d’acord i fa anys que ho dic. Per això celebro que ara ho reconeguin.

I, segon, la discreció amb què s’ha comportat durant aquests cent dies. Probablement, ha estat un pèl exagerada perquè en alguns moments hauria d’haver sortit, o el president o algú del club, a defensar Guardiola, per exemple, dels atacs despietats a què va ser sotmès, no n’hi havia prou en no deixar anar els jugadors a recollir els premis del diari Marca, el director del qual havia faltat al respecte al tècnic blaugrana. Però és molt correcte i assenyat que el president del Barça estigui en un segon pla i que només surti a parlar quan té alguna cosa a dir d’una transcendència certa. Si una segona pega hi puc posar és que tant de silenci ha fet que tot sovint hagi fet l’efecte que el club parlava en boca d’uns determinats mitjans, en el cas del presumpte contingut de la due diligence, per exemple, i ha quedat una sensació de revenja i barroeria inacceptables.

Tanmateix, cent dies donen pel que donen i encara n’hem de veure de tots colors.

Advertisements

6 thoughts on “Els cent primers dies de Sandro Rosell

  1. Bon anàlisis Jordi! A mi m’ha agradat que compleixi amb lo que han dit, el que no entenc és perque no compleixen amb lo que van prometre i publicar la due diligence. M’ho podries explicar?

    • Perquè se n’han adonat que seria una irresponsabilitat. En una due diligence hi ha tota la informació econòmica del club. Probablement, hi ha moltes empreses que hauran exigit confidencialitat, però encara que no ho haguessin fet, publicar una due diligence situaria en una posició d’inseguretat jurídica molt gran al FC Barcelona.

  2. És la principal pega que li veig a la gestió Rossell, la voluntat exagerada de desmarcar-se de l’anterior junta. Ara, si ho rectifica, benvingut sigui.

    El tema due diligence era de calaix, no es pot publicar una cosa així sigui bona o dolenta, massa secrets i massa informació que no es pot esbombar a tot déu. La premsa ha fet córrer rius de tinta amb el tema, però el que s’ha de fer és dur-ho a terme amb discreció, prou mal a la imatge del club van fer les declaracions només arribar de que la situació econòmica era pitjor de l’esperada i preocupant, no convé empitjorar-ho.

    • La presidencia del Club mai, mai, mai, ni el 2004, ni a la campanya electoral, ni des del 1 de juliol, mai, ha dit en lloc que publicarien lintegrament la due diligence. O sia que de rectificaciò, cap. Fan el que van dir que farien.
      Entre les coses positives fetes, i que no ha despertat comentaris, perque no es sensacionalista, és el bon feeling i posada en marxa rapida, després d’una primera reunió a la que va assistir en Sandro, de mesures per a facilitar l’accés i l’estada còmoda dels disminuíts físics socis i abonats. Després de perdre anys en contactes per anar passant el temps amb la Junta anterior, la actual, molt més sensible, s’hi ha posat a fer-ho. Iaquest desigual tracte ho esmenta el protaveu dels afectats. Això també es fer gran el club, encara que no doni titulars.
      Cordialment,
      Andreu

      • Andreu, el portaveu del club, quan no era portaveu encara, ho va dir moltes vegades parlant de l’anterior due diligence, la que els socis Gordo i Blanch havien demanat que es publiqués. A Catalunya Ràdio m’hi vaig discutir moltes vegades amb el Toni Freixa per aquesta qüestió i sempre mirava de fer-me quedar malament perquè jo defensava que publicar la due diligence era una irresponsabilitat i que el club feia bé de presentar recurs rere recurs per impedir-ho. Al final, he tingut raó i Freixa ha utilitzat el mateix terme: “irresponsabilitat”.

  3. Jordi,

    En Toni Freixa es advocat en exercici. I va treballar a un despatx relacionat, per questions parentívoles, amb el president anterior. Els advocats joves, i que no treballen en adquisicions/opes corporatives, dificilment saben realment que és una dd, atès que toquen d’oides.Els qui han estat empresaris i directius d’alt nivell sí saben de que va la pel.licula. El portaveu màxim del Club és el seu President. Idesprés venen els vicepresidents. No es tracta de desmereixer a ningú, però donar validesa total (del que no acabi d’aprovar-se en una junta) als comentaris d’en Freixa seria similar a donar-los, en l’etapa anterior, als comentaris d’en Godall. Res substancial. Altra cosa, a part del que digui en Sandro, seria el que digui en Rosich, per exemple. El problema, en aquest pais, és sempre allò dels nyerros i els cadells. Del zero a l’infinit. Quan , fora dels límits, sempre hi ha un gran terreny central on gairebé tot hi cap. Una cosa es tenir-hi accés, a la qual cosa, amb les garanties pertinents normals i habituals (a les oficines del club, sense possibilitat de còpia, ni de reproduccióni de fotografia i amb compromís escrit previ formal de no difusió en cap forma de res del que es llegeixi) no presenta problemes especials. I una altra la difusió, que de manera fidel, però resumida, i sense cap apartat on hi hagi dades o noms subjectes, per contractes, a confidencialitat (sponsors, salaris, etc) pot fer-se, tranquil.lament, posant-ho a l’abast dels associats a travès de la web. No es tracta d’inventar l’ou farrat, ja inventat, i molt emprat als països saxons, sense cap problema. I quedi clar que l’encàrrec d’una dd, per part d’una nova junta, sempre em sembla adient, i no te perque assumir-se cap compromís de difusió resumida o accés a socis i sòcies interessats. La difusió, la transparència dels resultats de la dd és, en tot cas, una voluntat discrecional de la Junta que l’encarregui i/o un compromísprevi adquirit. Però no es cap obligacio. Ni ara ni el 2004. Peròel 2003 es va assumir un compromís previm públic de difusió que en Laporta, amb el suport de la majoria de la primera junta, amb l’oposició d’en Sandro i d’altres 3 directius,va incomplir. I ara, nou compromís d’en Sandro en la campanya electoral que estic segur complirà. I no tremolaran les estructures, ni el temple de Jerusalem. L’aire fresc, i l’abandonament de secretismes inutils, sempre van bé a qualsevol societat.
    Cordialment,
    Andreu

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s