El ‘cas Boada’ és símptoma i malaltia alhora

El secretari general de la conselleria d’Interior, Joan Boada, ha protagonitzat aquesta setmana una polèmica que trobo molt il·lustrativa de molts dels mals que ens afecten com a societat i país.

Joan Boada va decidir dimecres de la setmana passada anar-se’n a Girona a la manifestació en contra de la reforma laboral impulsada pel govern espanyol. En aquella mateixa hora, la conselleria de la qual ell n’és el número dos afrontava a Barcelona uns aldarulls d’una gravetat notòria. Tots els partits de l’oposició van demanar el cessament immediat de Boada pel fet d’haver-se absentat de la conselleria en uns moments tan delicats. Per bé que algunes veus d’ERC van dir que no trobaven bé que Boada se n’hagués anat a la manifestació de Girona, en general, des del govern, no se n’ha volgut fer un cas i s’ha deixat que fos el mateix Boada i els portaveus del seu partit els qui justifiquessin aquell capteniment. Boada i els portaveus d’IC que n’han parlat, com Dolors Camats, han dit, bàsicament, dos arguments: primer, que Boada no té responsabilitats directes sobre els mossos, i, segon, que va complir la seva jornada laboral i que, un cop acabada, se’n va anar a exercir el seu dret de ciutadà i es va manifestar contra un reforma que el seu partit va votar en contra. Encara aquest dimecres he sentit Boada enfilar aquesta línia argumental.

Jo trobo que Boada va cometre un error molt greu perquè em sembla que els responsables d’un govern no han d’anar a cap manifestació que no tingui caràcter institucional i perquè el número dos d’una conselleria, encara que no tingui responsabilitats directes sobre seguretat, per una qüestió d’imatge i solidaritat amb els seus companys i subordinats no se’n pot anar en un moment en què s’estan produint uns incidents que ningú sabia com acabarien quan es produïen.

Ara: el que trobo més greu de tot plegat és que una setmana després, Boada defensi encara el seu capteniment. Sobretot, perquè m’ha semblat que ho feia molt sincerament i convençut. Ens hem acostumat a sentir els nostres polítics defensar actuacions indefensables i a fer-ho amb arguments que ja es veu que no es creuen ni ells però que hi recorren per raons de càlcul electoral o per necessitats de partit. Però en aquest cas m’ha semblat que Boada es creu realment els seus arguments. I això és el més greu. Perquè al marge que demostra un esperit funcionarial insòlit en un número dos d’una conselleria quan diu que ja havia fet la seva jornada laboral i que la seguretat no és competència seva, denota una falta de sentit institucional i de capacitat de comprendre la funció que li ha estat conferida i la responsabilitat que ha assumit que com a societat i que com a país ens hauríem de fer mirar.

Crec que el cas Boada és alhora símptoma i malaltia dels mals que patim. El comportament de Boada no és seriós i no s’hauria de permetre i, malgrat tot, hem perdut la capacitat col·lectiva de comprendre per què no és seriós i per què no ens el podem permetre. I això és perquè a còpia de fotre’ns del mort i del qui el vetlla i de qui se’n fot també, ja no som capaços de mantenir un mínim de rigor i seriositat i de distingir sobre quines qüestions no podem frivolitzar ni fer-hi broma. I així hem passat a jugar amb les coses del menjar i a matar tot el que és gras també.

Anuncis

6 pensaments sobre “El ‘cas Boada’ és símptoma i malaltia alhora

  1. A mi em sembla que el comportament del Sr. Boada es senzillament funcionarial: ell plega a la seva hora i carda el camp cap a on li sembla, deixa a la seva gent, els Mossos, en plena batalla campal mentre ell se’n va de mani perque fora d’hores de feina te perfecte dret a fer el que li sembli, fins i tot a manifestar-se contra el seu propi govern. El Sr. Boada exerceix els seus drets laborals sense cap timidesa mentre passa olimipicament de les responsbilitats no escrites. Funcionari pur.
    Als que hem estat educats en el compliment del deure i la responsabilitat pel damunt de tot, aquest comportament ens pot semblar exòtic o quelcom de pitjor. Pero el Sr. Boada, i molts de la seva corda, han estat educats diferent: “Nen, fes-te funcionari i passa de tot”.

  2. Una vergonya tot plegat. Quin sou té el senyor Boada?? Qué és el sr Boada, professionalment parlant?? Ha treballat mai a l’àmbit privat el sr Bobada?? Aquest paio és POLÍTIC PROFESSIONAL… a qui se li va ocòrrer crear aquesta professió?? La política hauria d’estar en mans de gent destacable en cadascún dels seus àmbits professionals, que deixen el seu lloc de treball particular per servir al país durant uns anys de la seva vida: per què són bons, per què són els millors, per què aporten excel·lència a l’afer públic (la Res Pública que dèien aquells). NO ens podem permetre polítics professionals que han fet carrera només dins del partit i que no tenen ni idea del món real!! Nenets que han estudiat ciències polítiques, que han estat des dels 18 en sindicats d’estudiants polititzats, als 22 han estat regidors de joventut, als 25 responsables d’acció tal o qual, i als 35-40 els posem a dirigir la seguretat nacional… PERÒ EN QUÈ ESTAVEM PENSANT!!!! Desafecció… no podem tenir desafecció… el que hem d’estar és empipats com a mones!! Ja n’hi ha prou!! Però també és veritat que són fruit de nosaltres mateixos… aquesta deixadesa tan propia del nostre temps… tot plegat fa venir ganes de fer d’antisistema de debó i anar-me’n a un eremitori i perdre el món de vista. Això si que és passar del sistema i no com aquests hipipijos melenuts i pudents que utilitzen el sistema però es fan dir antisistema. El panorama fa fredat però nosaltres ens ho hem buscat. (rodolí)
    SALUT!

    • Comproves el curriculum de qualsevol polític d’aquest país (parlamentaris, alcaldes, consellers, etc) i mai ha treballat de res.
      Tenim una generació de polítics que van començar en les organitzacions juvenils a principis de la democràcia, que han agafat el monopoli dels partits. Les baixes per cansament, mort o dignitat personal d’aquesta gent son cobertes per cadells criats dins dels propis partits, aquests saben que professionalment mai podran arribar a un nivell d’ingressos o rellevància pública pels seus propis mèrits, esdevenint mers pilotes dels dirigents dels partits. Així tenim el que molt bé explicava un missatge anterior. Un exemple claríssim es l’alcalde de Barcelona i quasi tots els seus regidors o dirigents d’instituts o empreses municipals, Area Metropolitana, Transports de Barcelona, etc.

      Avui per TV3 ha sortit unes imatges del desastre d’Hongria. Sortia el president fent unes declaracions a la premsa estrangera en anglès. El nostre president seria capaç de dirigir-se amb anglès a la premsa estrangera?

  3. Despres els nostres politics es queixen de l’imatge que en dona el “polonia” d’ells. No crec que el Toni Soler trobi millors guionistes que els notres politics.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s