El baix nombre d’inscrits a la V de la Diada en comparació amb els de la Via Catalana de l’any passat, va encendre els llums d’alarma dels organitzadors i des de mitjan d’agost s’han multiplicat les crides a no defallir ara que és l’hora. Aquesta setmana, la presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Carme Forcadell, ha dit que l’Onze de Setembre d’enguany serà el més multitudinari de la nostra història. I el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, s’ha afegit a l’onada optimista afirmant que la Diada serà un èxit.
Els dubtes inicials i aquesta necessitat de donar garanties d’èxit i d’assegurar que serà la Diada més multitudinària de la història, m’han posat en relleu tres paranys en què al meu entendre ha caigut el procés de transició nacional.
El primer parany és el de la quantificació. Des de la manifestació de juliol de 2010, l’independentisme no ha parat de créixer en nombre i transversalitat. Cadascuna de les manifestacions que s’han fet des de llavors ha estat més nombrosa que la precedent i cada enquesta que s’ha publicat ha detectat un augment dels favorables a la consulta i a la independència, i aquest increment sostingut i indiscutible és el que s’ha destacat i valorat en més gran mesura. La Via Catalana de l’any passat en va ser l’apoteosi. És clar que un cop siguem al cap del carrer, la qüestió es dilucidarà pel nombre de vots que omplin les urnes, però mentre es fa camí, insistir en aquesta necessitat de superació, com si es tractés d’un rècord esportiu que ha de ser batut, o per fer-la més grossa cada any, a banda de ser estressant, trobo que és un error innecessari. Empènyer el llindar entre l’èxit i el fracàs a límits que per definició són inassolibles (no som més dels que som) és com jugar a la ruleta russa. L’esforç s’ha de posar en la qualitat, que en aquest cas vol dir en la consistència, el rigor i l’eficàcia del moviment.
El segon parany és el de la pressa. També genera un estrès i un risc d’error que no paguen la pena. La tria dels eslògans hi té a veure: del tenim pressa a l’ara és l’hora de la Diada d’enguany. És clar que tenim pressa i que el procés de transició està arribant a la fase decisiva, també perquè el govern espanyol s’afanya en la desnacionalització de Catalunya. Ara: no som dalt de trens que corren directes a la trompada, una metàfora que sempre m’ha semblat desencertada perquè no hi tindríem res a fer si fos versemblant, sinó que juguem una partida política en què la gestió dels temps i el reconeixement internacional són determinants.
I, finalment, el tercer parany, que està relacionat amb aquest segon, és el del debat sobre el pla B en què s’ha caigut. Certament, tenia un punt d’inevitable atès que el govern espanyol
ha deixat ben clar que bloquejarà qualsevol via legal per a la celebració d’una consulta sobre la independència de Catalunya. Però el fet de debatre’l i de posar-se a donar alternatives afebleix el moviment perquè, d’una banda,
el divideix entre els qui diuen que s’han de posar les urnes el 9 de novembre tant sí com no, els que diuen que no es pot fer si no hi ha cobertura legal i els qui no diuen ni una cosa ni l’altra perquè no volen parlar d’hipòtesis i s’aferren als acords que tenen signats, i perquè, d’una altra banda, dóna pistes sobre quins moviments es tenen previstos i com de lluny es pensa arribar. I en política, com en d’altres ordres de la vida, això d’ensenyar les cartes i mostrar els límits acaba sent un mal negoci.
La clau de volta del procés, el punt de no-retorn serà el moment en què els catalans ens pronunciem sobre la independència de manera inequívocament democràtica. El govern espanyol ho sap i per això fa tot el que pot per impedir-nos-ho. Per aquesta raó és més important el com que no pas el quan, per més pressa i urgència que hi hagi i tinguem.
[Aquest article va sortir publicat a El Punt Avui+ el diumenge, 31 d’agost de 2014]
Amb sal i pebre 